-Anticastellà a PAL (palillo, VI, 176b1-14)
-“L’extensió del tu ‘desplau’ a Espriu; a mi diria que no sols em sembla de mal gust, sinó odiosa, per l’horror que inspira el fet de provenir dels mortals enemics de la nació, i contraris intransigents de l’educació política i universitària del país.” (IX, 401a24-28)
-Record de González Alba i d’un altre company, a dependent (PENJAR, VI, 427a37-45)
-Sobre la derrota a la guerra, i l’exili, amb citació d’un fragment d’un poema de Joan Sales (IX, 128b41-49)
-De Nicolau d’Olwer, “que morí a l’exili per ensenyar a la gent hispana la passió de Catalunya ‘entre la voluntat d’unió i la impossibilitat d’amalgama’ (I, 254a23-26)
-“Quan tornàrem del trist exili a l’estimada i tristíssima pàtria, ens féu angúnia la poc recomanable crossa fraseològica ponderativa ‘és de por!’, ‘es de miedo’ que sonava a les nostres orelles tan xocant i exòtica com un njet! de Mólotov: mai no ho havíem sentit en temps més lliures, i hi endevinàvem una conseqüència subliminal del règim d’Estat policíac en què vivia el país sota el Gran Papà (Miles Gloriosissimus): no hi ha dubte que aquest estat ho inflà a veles plenes.” (VI, 699a57-b6)
-“[…] el deplorable castellanisme crio, que anys enrere hauria fet horror en la societat barcelonina com a mot ordinari de raspes i dides ‘castellufes’, però que avui, per a vergonya de tots, ho sentim a senyores, de les més presumides i tot […]” (II, 1052a58-b2)
-Pólvores a POLS
-Contra caldo i contra Espanya, v. nota a brou
-“Però la dignitat de Castella no permetia dir tota la veritat [respecte al fet que les arengades són sardines salades] i la modesta arengada ha heretat allà el nom de l’arenque.” (I, 372a47-49)
-El valor del treball i el valor de la feina, a treball i a feina
-Anticastellà a pagès, últim paràgraf p. 166.
-Final de sometent (al final de SO)
-“Qui sap si no és mera casualitat que amb els catalans, coincideixin els portuguesos, gallecs, occitans i hispano-americans, tan amics com nosaltres de la convivència democràtica, contra l’urc de Castella; conversa, més popular que conversación a Xile, Colòmbia i Veneçuela” (IX, 207b33-38)
-Diu que els catalans tenim “l’ull sobri i sever” (I, 653a12 i ss.)
-“Sempre ha restat estranya al cat. la confusió dels dos papers gramaticals, com l’ha feta només el cast. amb el seu nada (‘no me gusta nada’), i si recentment hi ha qui diu ‘no m’agrada res’ és solament per un calc de gent bilingüe amb poc domini de la nostra o de llur pròpia llengua, sense res a veure amb aquell fet excepcional de la llengua arcaica; que després de llançar alguns brots fracassats en el pobre estil dels escribes piadosos, s’esborrà de la llengua normal, on avui seria un trist i provincià empobriment si la hi deixéssim surar (V. la veu d’alarma de Fabra en Converses Filològiques).” (VII, 270b17-29)
-VII, 893b1-7 i nota 3, on qualifica els governants espanyols de “bestials amb ales de cera angèlica i fusible”
-“És un lloc comú, per ponderar el caràcter extraordinari d’un acte, el comparar-lo amb la feta impossible del vol d’un quadrúpede; no tan notable l’antiguitat de la frase, que així es demostra pertanyent a la fraseologia oral de tots els temps, com l’audacíssim recurs a aqueixes comparacions en obres literàries de tan alta dignitat com aquesta [Desclot] o el Somni, mostrant despreocupació de pedestres fineses, en homenatge a un magnífic reforç d’estil: llibertat de maneres literàries que té bastant de racial i propi d’una gent com la nostra, que sap mostrar-se, en la vida i en la literatura, superior, quan convé, a tot convencionalisme.” (IX, 851a54-851b6)
-Reivindicació del castell donat per Jaume I a Cerverí de Girona, on no hi ha “un monument ni una trista placa commemorativa; el molí que ell hi bastia i espletava està convertit avui en un vulgar restaurant de luxe al servei dels turistes estrangers, i ni tan sols s’ha dignat decorar-se amb el seu nom il•lustre; pobles que no exalcen llur història nacional i literària... faran mai por ni respecte a llurs rivals?” (VII, 339a58-339b9)
-Sobre l’accentuació de pèrit (III, 833a5-30).
-“Si tinguéssim teatre o poesia, amb passatges passionals, en els nostres segles baixos, com en el teatre d’Alarcón, on es parlés la llengua del poble nacional, en la boca d’homes i dones de cor!
Però era el temps en què aquests morien en el patíbul dels Moragues, Carrasclet i Joan de Serrallonga: podem esperar trobar aquest llenguatge en la ploma d’un Fontanella, o un Tagell o un Vicenç Garcia?” (III, 598a31-39)
-Catalanista i europeista a zèfir (IX, 620a41-56):
"«In quella parte ove surge ad aprire / zefiro dolce la novella
fronde, / di che si vede Europa rivestire / ---», Paradiso xii, 46-48.
Avui ens plau de citar aquesta bella tercina amb què
Dante augura, i sembla preveure ja, la naixença i l’envol de la grandiosa nau
de l’Estat europeu, que avui palpem ja; i que ha de deslliurar el gran poble
d’Europa de les amenaces guerreres i totalitàries del Moscova i del Potòmac. Tornarà a ser l’Estat més poderós del món, per poc que les grans
nacions europees s´esforcin per dominar els egoistes interessos econòmics i
bancaris (que ocultament maniobren per travar-la, des de Wall-Street i la Plaça
Roja). I s’ajudin amb la ferma argamassa de les nacions petites o modestes, com
la nostra, rebutjant la farsa dels col·legis electorals únics, imposats per un
caduc i localista imperialisme."-Antiamericanisme a repte (REPTAR)
-Catalanisme sardanista a tenora (TENIR)
-“[…] la nostra regió central no té cap dret a usurpar als valencians, balears i rossellonesos l’honor d’usar com a propi d’ells, tant com dels altres, el nom insigne de Catalunya, que ha de coronar el front de tota la pàtria comuna […]” (VI, 817b24-38, on advoca per l’ús del nom de Principat)
-“[aixecar és] dels mots que reflecteixen més fidelment la robusta unitat i individualitat de la llengua catalana” (I, 106b29-37 incloent-hi les notes 3, 4 i 5 d’aquesta entrada; a la nota 3, p.ex., diu que l’exclusió d’aquest verb com a valencià “és un prejudici allí de cercles refractaris a la unitat de la llengua”, I 108b3-5)
-“...català, la principal llengua literària nascuda en els Pirineus” (I, 107a36-37, constatació seva que sembla reflex d’un íntim orgull)
-“No hi ha catalanista que no brandi la senyera Delendae provinciae! Cap català, digne d’aquest nom.” (Com a colofó a una crida al restabliment de les vegueries, a IX, 75b16-26)
-Citació de l’epitafi de Verdaguer escrit per Josep Pijoan, amb crítica als seus detractors (IX, 403a2-12 i nota 2). Més crítiques contra els enemics de Verdaguer a IX, 165b35-46
-Boscà qualificat de “desertor” (VI, 683b49); “el nostre trànsfuga Boscà” (II, 271a43)
-Contra Sanllehy (nota 3 via)
-A taleia (TALAIA) fa un joc de paraules referint-se a l’exili de Carner (“ell també s’hagué d’exiliar, carau, carau, de Liost”)
-Mifsut (V, 663a1-4): “[…] amb una trentena d’etimologies evidents que tinc col•leccionades, de casos semblants, contribuirà a desfer l’acrítica llegenda de l’emigració total de la gent de procedència morisca, arran del monstruós decret d’expulsió de 1611, amb què la reialesa madrilenya gratificà ruïnosament la nostra nació.”
-separatisme (dins PARAR), antiespanyolista
-Parla catalanament d’una carta del seu pare a Macià, que diu que conserva autògrafa, de felicitació per la seva retirada del Parlament madrileny (VI, 322a43-52)
-Sobre els intel•lectuals catalans “engajats” de 1945-1950, v. engatjar
-Citació de Nicolau d’Olwer al començament d’amalgama
-Tot l’article satiàgraha
-Cervantes entre catalans a la batalla de Lepant (VI, 234a7-14)
-Negació històrica dels mèrits catalans en batalles navals (nota 1 de fanal)
-Nota 1 mesell (Barcelona humiliada)
-Nota 3 torre (Barcelona bombardejada el 1938, amb records personals)
-“’Onze de Setembre sagnant’ era l’epígraf dels diaris en el de 1923 (quan es posà en marxa l’atemptat feixista dels sorges i rei africanistes, que havia de durar mitja centúria).” (VII, 656a28-31)
-Sobre castells abandonats a Catalunya: V, 817b4-19; VII, 534b12-19.
-Sobre Ramon Llull no canonitzat: paràgraf sobre compatriota (VI, 282a20-33)
-MIGRAR (V, 677b41-49)!
-“...en els segles en què tan amples sectors de l’Església catalana renunciaren a la defensa de la llengua.” (I, 124a42-44)
-Cita d’un poema provençal d’un “Albert panegirista de la unió occitano-catalana” (I, 234a58-b3)
-D’una norma fonètica diferent en les llengües romàniques centrals respecte al castellà-portuguès diu: “fet eloqüent que prova com ja en temps dels romans existia el fet diferencial del futur territori català dins el conjunt hispànic” (I, 316a50-59)
-Tirant “heroi nostre” (I, 369b4-5)
-Extensa nota 3 auto- sobre autonomia, que acaba: “Discussió que pertany al passat, pel que fa als mots...” (com si digués que no pertany al passat, en canvi, pel que fa als fets) (I, 502b15-18)
-Sobre la catalanitat de balanç i la seva propagació a les altres grans llengües romàniques, “un bell títol històric de l’esperit mercantil en el poble del Consolat de Mar” (I, 569a48-58)
-“hem tingut contrabandistes omnipotents, algun amb marina i artilleria pròpies, que ha esclafat un Estat després de suprimir desenes de milers de vides; d’altres, per milers i milers, més valents i nobles, que s’han jugat la seva per profits modestos o per salvar les vides d’altri i la llibertat de tots.” (I, 615a25-31)
-“Moll, en el segon volum de les seves memòries diu que exclamà ‘quina barra’ (ho férem tots els catalans, si bé alguns ho digueren només per a llur barba) quan el ministre d’Instrucció Pública de 1953 explicà cínicament als congressistes estrangers de Filologia Romànica que la llengua catalana era objecte de les atencions predilectes de l’Estat.” (I, 666a39-46)
-“el nacionalíssim barretina” (I, 683a24)
-“Pere el Gran l’usà [el terme bastó] parlant de les Quatre Barres heràldiques en el seu èpic sirventès de 1285 exhortant els seus a repel•lir l’agressió dels francesos” (I, 722a26-31)
-“‘A qui es belluga Déu l’ajuda’, és i serà sempre el principi dels catalans de pertot” (I, 757b40-43)
-“[…] el Capcir depenia de la diòcesi llenguadociana d’Alet, que els enviava capellans forasters: mentre aquests els benezien [occitanisme], els capcinesos, renegaires com a bons catalans, potser mələíən el pacífic ‘abbé’!” (I, 764a34-44)
-“L’enemic dels valencians, i catalans tots, que dirigia ‘Las Provincias’ [José Ombuena Antiñolo] se’n servia [de la paraula bocí], el 22-IV-75, en la seva campanya divisionista.” (II, 22a38-40)
-“[…] D’ací el sobrenom de botifler donat des de 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble.” (II, 172a24-31 i ss.)
-Sobre “el frare mallorquí Martí Serra (Joan des Forn), enemic declarat de Felip V, [que] escriví un graciós i extens pamflet” (II, 172a32-51)
-“En el País Valencià, on l’epopeia de Xàtiva, i de tantes poblacions devastades, dóna testimoni imperescible de llur fermesa, el botó de foc d’aqueix nom horrible [botifler] no fou menys brandit per la vindicta popular” (II, 172a57-b1)
-“S’hauria usat aquest també [el terme galtifler, a semblança de botifler] en el sentit polític? La seva família [la del baró de Maldà] podia saber-ho.” (nota 13 botir-se)
-Tot el paràgraf
sobre voluda ‘multitud’, amb
descripció d’una corrua de gent fugint i una puntualització sobre la famosa
consigna d’en Companys (IX, 369b22-44)
-“[...] quan la llengua vivia en l’ostracisme literari, i en els segles en què la persecució conscient dels seus enemics forans i l’avara pobresa dels nostres homes “nobles i il·lustrats” la condemnaren a sobreviure indocta.” (II, 243a20-33)
-“el castellà a penes tenia
vocabulari nàutic a l’Edat Mitjana i ells n’aprengueren la major part dels
nostres navegants” (II, 266b4-7)
-“en coses de cuina
[...] sempre hem estat nosaltres els més forts” (II, 283a15-16)
-“l’Estat madrileny no ha jugat mai net, ni s’ha
entès de retrets d’intolerància, en qüestió d’universitats ni ensenyament: els
practicants d’infermera i de metge poden ser els qui aviat feren forat amb llur
caldo, mentre que les monges ens
ficaven llurs resos.” (II, 283a18-24) “Cal resar però avui no
creiem menys necessari fer que s’alimentin bé (de brou de gallina i de brou...
de lectura) fins els més ignorants.” (II, 283a28-30)
-“un clàssic de la cançó
popular, la Cançó nacional dels Segadors (1640)” (II, 347a45-50)
-Sobre els mossos d’esquadra:
“institució fundada per Pere A. Veciana [...], traeix Catalunya el 1711
passant-se a Felip V; renovada el 1717, Veciana mor el 1720 a mans del patriota
Carrasclet; renovats en el S. xix
amb el nom d’Esquadres de Catalunya, prenen esperit i caràcter ben català, des
de 1820 [...].” (II, 400b53-401a4)
-Sobre cabdill: "[...] esperem que l'horrenda memòria d'un llarg i vergonyós període colgui del tot aquest lleig castellanisme." (II, 523a25-27) "Capdavanter, excel·lent substitut del castellanisme cabdill, grosser i de tan funesta memòria" (II, 518a3-5)
-"la fatídica "victòria" de 1939" (II, 710a12-13)
-"el crit de la mobilització nacional: "a les armes, catalans, / que 'ns han declarat la guerra" [...]" (II, 740a20-21 i ss.)
-"Abans [de combinar] diguérem congeminar, de formació paral·lela, i que els estrangers no ens han pas imitat, potser perquè nosaltres no en sabem gaire [de fer combinacions o tripijocs]..." (II, 852b10-13)
1 comentari:
QUI es belluga Déu L’ajuda
Publica un comentari a l'entrada