Pinzellades biogràfiques

-“Un besavi meu era mestre d’aixa de St. Feliu de Guíxols” (V, 634a57; ja ho diu a I, 104b27-31)

-“A una vella parenta meva de Biure un oracle humorista li imposava la penitència de ‘passar el seient per un barder’” (I, 646a30-34)

-Sobre l’àvia paterna, v. nota 9 talaia

-Sobre l’avi patern: “nat a Biure d’Empordà, el 1835” (I, 255a3-4)

-Els avis paterns “eren empordanesos tots dos” (I, 690b37)

-“el meu pare, barceloní fill d’empordanesos (de Llers i Biure)” (VIII, 244a19-20) 
-Del seu pare: “Balari [...] fou algun temps el seu mestre” (II, 437b9-12)

 -“la meva mare [...] era de Girona” (II, 442a26)

-“que no hi sentia res d’artificiós ni de literari o rebuscat [en el verb abrusar, referint-se al seu pare] es veu per l’ús que en fa en les cartes a la promesa (després mare meva).” (I, 20a12-14) 

-“L’any 1900 escrivia a la seva promesa, que si era amb pronunciació fortament catalana, més que “maca” li agradaria de dir-li “hermosa” mentre fos “fent la o tancada, i la s ben brunzenta”.” (II, 300b17-21)

-“quan jo tenia 13 mesos, la meva mare gironina escrivia al meu pare: ‘petons del Joanet, que es torna molt travinell: té una mania amb els bastons i n’agafa tants com pot’ 1906.” (VIII, 771b47-50)

-De petit, a ell i als seus germans el seu pare els cantava aquesta cançó de bressol: “Fill meu, dorm un bon son: / al cloure els ulls, ben aviat, / volaràs a un país encantat, / de somnis blaus enlluernat.” (VIII, 66b45-48)

-“jo mateix havia dit iaia, fins a quatre anys, i la família m’ho va fer canviar en àvia” (s.v. jaio) 

-“recordo que un parent, no sé si empordanès, veient-me plorar, de nen, me’n va treure una [de brossa a l’ull] amb la punta d’una paperina” (II, 351b45-48)

-“[…] des de petit sentia jo dir ara passaran les burres de la llet (ramadet que llavors es passejava pels carrers de Barcelona venent llet de somera).” (I, 448b29-32) 
-“+Burraire ‘el qui mena les burres de la llet’ (DAg.), que tots havíem vist pels carrers de Barcelona almenys fins cap a 1920.” (II, 345b8-10)

-“[...] quan érem petits ens ensenyaven a fer sardana cantant “la lluna, la bruna, / vestida de dol: / son pare la crida, / sa mare la vol”, en aquelles nits en què enyorem les hores “quando [sic] nei plenilunii sereni Trivïa ride tra le ninfe eterne”.” (II, 283b11-15, amb cita de Dante, La Divina Comèdia, “Paradís”, cant XXIII, v. 25-26)

-“[…] en la meva infància perforaren un estret túnel que des de la vall entre Pedralbes i Sarrià sortia a través de la muntanyà al Pantà de Vallvidrera, i per on circulava un petit tren, delícia de les criatures i llurs acompanyants, i en deien la mina, que la companyia explotadora, crec francesa, anomenà la Grotte, i la gent coneixíem el tren per El Mina-gròt (1909).” (V, 565b18-24)

-“’aquest nen és punsunya’ [‘pertinaç, tossut, que reincideix després d’un càstig’] solia dir de mi la meva àvia, empordanesa de Llers, al seu fill i nora, quan jo tenia sis anys, ‘us farà patir’ (crec que tingué raó).” (VI, 762b6-8)

-“[A Barcelona] les criatures que ens en defensàvem o servíem [del mandró o fona], cap a 1911-1914, no el coneixíem per altre nom.” (I, 708a53-56)

-“Recordo que la meva àvia empordanesa anomenava patot!, acariciant-lo, un pobre animal manyac (un burret que se li acostava, 1912)” (VI, 758b37-39)

-“recordo de la meva infància (c. 1912) haver vist passar grans barques plenes de càrrega, que els meus companys de joc, a Sant Pere Pescador, anomenaven +bètes” (I, 727a50-54)

-“quan l’oncle em duia a cercar cosconilles pels peus de marge de Pedralbes. c. 1912, desdenyava els màstecs, tot i més grossos, per més durs i amargs” (V, 523b25-27)

-“...qui pogués tornar als dies de 1913, on ajudava el meu vell cosí figuerenc Antoni Vidal a collar el cavall a la tartana, i acompanyar-lo a portar la salut a tots els pobles de l’Empordà.” (VIII, 324a33-36)

-“[rompre llànties d’escaletes] és el que feien els marrecs entremaliats (i de xicotet jo ho he vist fer... i fet, pel carrer de la Cera i els altres del barri del Pedró)” (V, 76a42-49)

-“Entre els marrecs barcelonins (puc garantir-ho car prenia part en combats de carrer, cap a 1912, en el barri del Pedró) […] tots […] manejàvem […] mandró.” (IV, 85a31-35) Sobre les “batusses de carrer” amb mandró de la seva infància, v. també V, 419a6-9 i nota 1.

-v. escaleta, amb breu reminiscència de les seves “maleses” d’infància.

-“els minyonets que jugaven a bales pels carrers de Barcelona, quan jo era petit, havien de ficar-les a l’òbit” (I, 804a25-27)

-“[…] avui hi ha encara el carrer del Regomir prop de la plaça de St. Just un centenar de metres a l’O. de Casa la Ciutat, que jo freqüentava a causa d’un parent en l’any 1912 […]” (VII, 160b32-35) 

-“Si la memòria no m’enganya és el mateix o una variant d’aquesta planta [Euphorbia lathyris] la que venien els herbolaris de Barcelona, c. 1912-1915, per fer, amb una decocció dels grans, la llavor-de-puça, pasta líquida-lletosa usada per fixar els cabells rebels dels nois.” (II, 396b49-54)

-“Els marrecs que nedàvem a Sant Pol de Mar, cap a 1915, en parlàvem [de les meduses] amb seriosa por: recordo haver-hi vist més d’un cop, surant, a penes sotaiguada, la gelatinosa substància.” (II, 119b10-13)

-“[…] aquell repicó que ens feien fer les porteres barcelonines, quan havíem de cridar algú que visqués a la segona porta d’un replà, en els temps idíl•lics de 1915-20 en què encara n’hi havia, per estalviar-se de pujar l’escala: —El que viu al tercer pis, segona? Truqui tres pics i repicó— amb el picaporta pegàvem tres trucs ressonants i una repetideta i ‘creba’ seguida de truquets a l’acabar” (VI, 525b55-526a2)

-“Quan jo era jovenet es veia jugar a botxes en els afores de moltes poblacions i ciutats, i en primer lloc els de Barcelona” (II, 181a7-9)

-“De noi encara m’ensenyaven el Beco del Racó (bęku) en un angle del carrer de Sagristans de la Plaça Nova.” (I, 744a59-b1)

-Potser va anar adreçada a ell la frase que reprodueix a tombar (de Barcelona, i de l’any 1917): “si no estudies, el professor et tombarà i no et pagarem més estudis.” (VIII, 549a1-2)

-“Barceloní de dotze anys i educat en una família de llenguatge ric i estrictament unilingüe, recordo que ho vaig sentir [fer de bo] per primera vegada en una estada a l’Empordà i vaig haver de preguntar què volia dir, quan una jove vaquera demanava a un vell que l’afavorís als ulls d’un xicot.” (II, 14a13-18)

-La seva coneixença dels ambients benestants on es comprava una haca per als fills mascles (IV, 764b35-765a11)

-“Anant pel camp entorn de St. Pol de Mar jo sentia al meu pare (c. 1920-25) com s’embadalia amb els peremartris florits” (I, 394b13-15)

-Al setmanari L’Avorriment, August Pi-Sunyer “m’hi feia redactar narracions d’Història de Catalunya” (IV, 818a52-58)

-“n’he conegut un [de Barjau] que era catedràtic de Barcelona” (I, 652b8-10)

-Amb el seu pare, "les corregudes que férem junts pels estanys del delta del Llobregat" (II, 299a28-29)

-“Diu que Joan de Serrallonga bandoler i proscrit, mentre sopava amb Donya Joana refugiat dalt d’un penyal que forma illa al mig del Ter, poc aigües amunt de Querós, observant que la tropa perseguidora se li havia infiltrat per la vora dreta i es veia ja al guspireig d’algun fusell per l’esquerra, agafant en sopols el cos de l’amada, d’un bot prodigiós va saltar el riu i, cingles amunt, s’embardissà cap als cims de Montdois: jo vaig visitar (ei! nedant) el Penyal del Mal-Sopar el 1925.” (VIII, 75a33-42) 

-“búixola [...] deien encara els vells pescadors de Sant Pol fins als anys 1920-30. Llavors Enric Germà (Vinagreta), que havia nascut cap a 1865, em va ensenyar sovint una vella “búixola catalana” que guardava la seva família des dels temps de l’avior, i encara funcionava perfectament [...].” (II, 296b22-28)

-“Sortíem a voga tirada de la platja de StPolM (carregats d’ormeigs, ineficients, ai, per a aquest mal pescador) quan un vell llop de mar ens animava: ‘au, que trobareu mar verge...’ (s’acabava en aquell clap un període de veda). 1928.” (IX, 163b57-164a2)

-A salema, parlant de la vall valenciana de Salem: “Dolça vall, i tranquil•la, d’alegre record.”

-“a Tor encara usaven llum de teia quan hi vaig dormir el 1932” (VIII, 373b24-25) 

-“Corrent per allà llavors [Sant Quintí de Mediona, 1933] amb Pau Vila” (II, 413b35, nota procedent de II, 412a36)

-“[…] recordo que algun cop Fabra, va dir-me de vós (quasi mai) i jo no vaig gosar seguir: ell no hi insistia i em semblà indelicat precipitar la indulgència del mestre; però la vida de tots dos és testimoni eloqüent de com anava això embolcat en un ambient de simpatia, estima i adhesió mútua i sense límits.” (IX, 401b6-11)

-“[…] el Mestre Fabra, en les àrdues passejades que amb els Arnalots fèiem per l’alta vall de Peguera, va batejar un innominat estany, ja no lluny de l’agulla del gran pic, amb el nom de l’estany Escondit (1933).” (III, 541b46-49)

-“El 1936 hi vaig anar [a Vilardell, Vallès oriental], en companyia de Fabra, PVila, JMdCasacuberta i RdAlòs, a celebrar-hi l’aniversari, menjant-nos un ‘drac de pasta’ que duplicava els peixos de pasta del Forn de Sant Jaume!” (GARRA, final nota 9)

-“Ah, aquells xetons que anàvem a degustar en el Mas de damunt Sant Pere de Ribes amb Fabra, Casacuberta i Pau Vila!” (I, 112b41-43) 

-“escanyapits (molt usat pels dos emèrits fumadors PFabra i JRuyra)” (II, 500a22-24)

-“[…] voluntaris de Macià que marxàvem de nit per les terres altes, cantant ‘pel pla i la serra, / avant minyons, avant!’” (V, 692b60-693a2)

-“Recordo que, a la matinada [març del 1938], començà de formar-se una corrua de gent que fugia per la carretera de Sant Andreu (a peu, amb carro, bicicleta etc.); però tot seguit Barcelona reaccionà virilment, i el mateix poble es cuidà de deturar la caravana en formació, i tornar a les fàbriques, amb més ràbia que mai, a venjar aquell gran crim de guerra.” (VIII, 628a5-12, però v. tota la nota 3 de torre)

-“’Trieu-vos-les primetes i netes, que de grasses i brutes totes se’n tornen’, aconsellava somrient la mare quan parlàvem de portar-li nores.” (VIII, 821a6-9) 

-“brisote [...] un vent huracanat en el Mar Caribe.12” “12 Bufava entorn de Cuba un cop que jo hi passava” (II, 239a30-31 i 240a20-21)

-“recordo haver vist nedar un pingüí vora meu tot banyant-me poc més al Nord de Valparaíso, 1943” (s.v. PINGÜÍ)

-A la costa de Xile veu corbs marins (a Quintero, on en deien alcatrases, 1943) (I, 162a23-27)

-“Deixem que els hagiògrafs contin d’on creuen que ve el nom de St. Pere Regalat, que té la festa pel maig, però el que el poble sap és la dita meteorològica ‘Quan plou per Sant Pere Regalat, plourà 15 dies seguits’: així m’ho deien en el Ripollès l’any 1954, en rependre les enquestes de l’Onomasticon, i així m’ho confirmaren els regalims de l’esquena; però jo cantava: ‘si el son us he de torbar / podreu tancar-me a galeres, / prô ja no em podreu privar / del foc de les ginesteres!’ (galeres 1967, sense ginesteres 1939-1952).” (VII, 196a43-53)

-“[…] visita al Castell d’Algerri, el 1956, en què m’ensenyaren amb aquest nom [aljuva] el gran contrafort o paret amb què s’hagué de reforçar la paret forana de la imponent ruïna, que es decanta amenaçadorament dalt del poble.” (I, 204a37-42) 

-““No ·s cale per las ribas!” m’amonestava el vell amic de Claravalls que m’havia conduït fins al caire de les grans esllavissades per ensenyar-me el corriol entre aquell dèdal de pendents perillosos, fins daltabaix al gual de Berganui (1957).” (II, 408a42-48) 

-“a la Bastida del Bulès ens feien riure, a En Josep Seb. Pons i a mi, que l’acompanyava pel Canigó, contant-nos la història d’una que havia perdut el kәlәstrú [‘seny, senderi’]” (II, 410a16-19)

-“Trobant-me a entrada de fosc pel camí de les Illes a Ceret, em deien els altres caminants: ‘aré, que plegareu tard’ (1960)” (I, 370a55-57)

-“Quan vaig tornar a Catalunya del darrer exili, en les setmanes de vida tranquila [sic] i recòndita que duia a la Vall de Finestres, per la primavera de 1968, vaig tenir lleure d’observar molt la brotada de les múrgoles.” (I, 387b13-17)

-Excursió marina a l’illa de Cabrera al 1968 amb l’oceanògraf Miquel Duran i Ordinyana (II, 36a11-16)

-“JCoromines, Lleures d’un Filòleg, que per insistència de l’entranyable amic Joan Sales Vallès (malaguanyat, inoblidable!), que organitzà i edità el llibre (Bna., Club editor, 1971) a risc de retrets d’immodesta emulació fou titulat Lleures i Converses.” (IX, 207b26-30)

-“[…] grans pendents damunt Boí (al NE. del poble i O. de Taüll, a mig aire dels caients cap a la Noguera de Tor) per on he vist baixar la dula dotzenes de vegades a l’hora capvespral […]” (V, 64a41-44)

-“una nit de setembre 1976 vàrem encara baixar, embolcats pel torb, les Llastres de la Morta, damunt Caldes de Boí, amb Ramon Escuder; ai de mi, ell ja no és entre els vius, i si jo hagués estat aquella nit sense ell, potser ja no viuria.” (VIII, 570b50-54)

-ART, I, 436a15-23 i nota 2: “[…] jo mateix havia pres part a St. Pol de Mar, en la flairosa operació, quan ja s’havia apagat el crepuscle estival, a la claror de la lluna […]. De primer una tira de gent no veia l’altra, després s’anaven acostant a mida que se’ns atansava el cóp, i es tornava joia la gatzara, quan l’endevinàvem tan feixuc de peix.”

-Fragment autobiogràfic d’una caminada a RIBA

-“[…] les velles senyores de l’aristocràcia cubana es vanten com d’un refinament que us tapa la boca, quan saben fer bola catalana (així la van rebatejar [la pilota de la carn d’olla] en la simpàtica illa, on en vaig menjar de molt bona el 1949)” (VI, 541b45-49)

-“Existeixen serps d’aigua, que no es troben gens sovint, però els meus ulls n’han vist algunes esmunyint-se per dins de gorguets bosquetans, dalt de les Gavarres, damunt St. Cebrià dels Alls (1955)” (VII, 837a14-18)

-“Quantes Fonts Rovilloses he visitat en terres rosselloneses!, comptem-les gola meva paladejant el record d’aquelles aigües enèrgiques: […] (1959-1960).” (VII, 504a35-45)

-“les əųzínəs [alzines] de Lluc!” (I, 245a17-18)

-“a Sorita (no lluny de Morella) […] 1961 (una bardissa plena d’arços ens entrebancava el pas).” (V, 765a18-21)

-“un home que s’havia quedat encinglat preguntava “io ara per on abaixe?” a Quatretonda” (s.d.) (I, 557a1-3)

-“[…] i faldegem el Serrat del Porxo de Vilanrosa amb el pacient monjo del Miracle que em duia a cavall cap a ombroses barrancades (1964).” (VI, 727b38-40)

“a la vall de Benasc menjo moixes d’una moixera en el camí de la Renclusa (1965).” (V, 728a33-34)

-compra ceràmica (PISA)

-v. eixamorar, notes personals de muntanya dels anys 1926 i 1956.

-Devia conèixer Ossau perquè parla de la “immensa devesa” de Pont-Long (I, 77b5-7)

-“corríem per aquells masos [de la Bastifa, falda NE. del Canigó] amb Josep Seb. Pons” (I, 600b44-47) 

-“el meu mestre Albert Bachmann” (II, 311b51-52)

Remissions incompletes

-Errata encavalcada: La remissió de la nota 15 de barra dintre el cos de l’article ha d’anar al lloc de la 16, que ha d’anar al lloc de la 17, que ha d’anar al lloc de la 18, que ha d’anar al lloc de la 15 (i així es tanca el cercle i tot queda al seu lloc)
-Errata: A barraca hi ha dues remissions de nota amb el número 4, la segona de les quals (I, 668a16) hauria de ser “5”, mentre que la 5 (I, 668a18) hauria de ser “6”. La 6, per la seva banda (I, 668a19), crec que hauria de desaparèixer
-Al text de l’article bassa hi ha dues remissions a la nota 9, mentre que al cos de notes només hi ha una nota 9. Crec que la remissió sobrera és la primera (I, 703a13), o bé és que al cos de notes falta la nota corresponent a aquesta remissió.
-A I, 815b32 s’hauria d’afegir, després de “Bitllo-bitllo, V. bitllar”: “(BITLLA)”
-A boga III falta la remissió de la nota 5 al cos de l’article (que hauria d’anar segurament a II, 32b51)
-A II, 56b60, abans de “Bojal”, hi hauria de dir: “Bojac, V. boix
-A II, 76a60-b1 remet boltereny a voltor, però just a continuació (II, 76b3ss) posa l’article boltereny
-A bony falta la remissió de la nota 6 al cos de l’article (que ha d’anar en algun lloc de II, 93a)
-A borrufa, borrufada (II, 141a23) falta remissió a BRÒFEC, per una banda, i a BOIRA, per l’altra (últim paràgraf abans dels derivats), on se’n donen altres explicacions etimològiques.
-A II, 162a3, després de rebotut, falta la remissió a la nota 11.
-A II, 226b30, hi ha una remissió a una nota 1 que hauria de ser “2” i que no apareix. 
-A II, 249b24, la nota 5 ha de tenir en realitat el número 6 (la nota precedent és l’autèntica nota 5) 
-A II, 257b26, remissió a una nota 12 inexistent (que potser havien de ser les cites transcrites a continuació) 
-La remissió “Auspici. V. Ocell” no porta enlloc, perquè s.v. ocell no hi ha cap referència a auspici 
-“Caderlina, V. card” (II, 386a32) ha d’anar a continuació de CADENY

Peixos i altra fauna aquàtica

-agrívol i grívia (potser Labrax) (I, 74b57-75a8)
-agulla (I 84a12-15)
-agullat (I 84a25-30)
-aladroc (Val., informació de Giner i March, que compara aquest peix amb l’alatxa, q.v.) (I, 130a39-53)
-alatxa (Val., informació de Giner i March, que compara aquest peix amb l’aladroc a I, 130a39-53)
-aluja ‘calamars’ (Menorca) (Ommatostrephes vulgaris segons Moll, Vocab. de Ciutadella i DCVB, q.v.)
-anfós ‘nero’ (informació de primera mà a I, 313b22-29; sinònims i “qualitats quasi-humanes” a I, 313b40-42; i v. tota l’entrada)
-àngel: “com una bestina grossa, si bé no tan ample, i de color negrenc o de cendra (Sant Pol de Mar, 1925)” (I, 314a27-30)
-anguila: varietats i ecologia al Barcarès (I, 316b30-33); exportació (I, 316b2-4); introducció del consum d’angules (I, 316b45-51)
-aranya: “peix del gènere trachinus reputat per les ferides que dóna amb les seves verinoses pues” (I, 354b53-55 i nota 1 corresponent)
-arany ‘mena de caragol de mar’ semblant als bombos (Eivissa) (I, 355a16-20)
-+asot ‘peix semblant a les jurioles que es fa a les sapes o clapes negres d’algues’ (Sant Pol de Mar, 1927) (I, 449a14-16)
-bagra. Distribució i cites literàries amb una mica de descripció etològica: I, 547b8-26
-ballaruga, “caragolet molt petit [de Menorca], que també en diuen con i no és gaire diferent de la pada (me’ls ensenyaren a Migjorn Gran), […] i a la costa hi ha el Racó de les Ballarugues” (I, 601b39-43 i nota 4 corresponent, I, 603a10-14, on diu que l’AlcM l’equipara a “conus mediterranea”)
-barb, “peix d’aigua dolça de 30-80 centímetres de llarg” (I, 631b15-16). “Jo n’he vist pescar en molts estanys i rius del territori lingüístic: a l’Albufera valenciana (Palmar), a les basses de Puigverd de Lleida (junt amb tenques, anguiles i geperuts), i en el circ de Ratera (entre Espot i la vall d’Aran) hi ha l’Estany dels Barbs.” (I, 631b27-31)
-barretets (“el nom més vulgar del mol•lusc dit en altres llocs patellida, no solament a Tarragona i Barcelona sinó també a Palamós”) (I, 683a38-41)
-bastina/bestina (tot l’article, vol. I p. 720, esp. I, 720a60-b11) Diu que és un “nom de diversos peixos selacis de carn molt ordinària”, i també que és un “peix groller”
-bavosa: “Blenniuspholis, usual des de Barcelona a la Costa Brava i Cadaqués” (I, 739a48-52)
-+bellmarí ‘foca’ (tota l’entrada, I, 755b47ss.) Hàbitat: I, 755b47-51; I, 755b58-756a9, inclosa la nota 2. Usos: “[de la pell] en feien sobretot corretges” (I, 755b54-58)
-bis ‘espècie de verat: scomber colias’ (I, 805a54); “a Cadaqués me’l descrivien com un peix més eixut que el verat, que freqüenta unes penyes (Foralló, Bau) camí del Cap de Creus, que uns anomenen dels Bis, altres dels Bízus” (I, 805b25-28)
-blanquet (tret del DTorra, I, 824a16)
-bogamarí ‘garota, eriçó de mar’ (“Arbacia pustulosa”, II, 35a58): “propietats afrodisíaques” (II, 35a41); “conegut caràcter afrodisíac de la menja del bogamarí” (II, 36a30); noms en italià (II, 35a60-b2)
-bomba: “‘espècie de corn petit, marisc, de forma piramidal, si bé arrodonida en bona part pels costats i per sota’ (és semblant a l’arany, i menys llargarut, que el bombo, en veig diverses varietats al costat del port d’Eivissa, 1963).” (II, 77b56-78a1)
-bonítol: “peix semblant a la tonyina […]” (II, 89a45ss); “A tot el perímetre de Mallorca m’expliquen que els pesquen calant solta (espècie de xarxa) en les cales […]” (II, 89b16-25); “Per als naturalistes el bonítol és el Pelamys sarda” (II, 90b4-5)
-“la medusa, animal marí que té esporuguits els nedadors i pescadors pel caràcter fortament urticant del seu contacte” (II, 119b8-10)
-“bót ‘Orthagoriscus mola’ (BDC XI, 39) a causa de la consistència coriàcia de la seva pell (tan dura que a Sant Pol me l’indicaren un cop com a ‘peix de closca’, que junt amb la seva figura arrodonida […] el feien comparable a un objecte de cuiro de forma bombada” (II, 153a54-60); “També em deien que és de color rossenc, de 4 a 6 roves i que s’adorm a sobre aigua (1929). A Querós, en el Ter, deien que també és peix de riu (1931)” (nota 11 bot, II, 154b22-25) 
-ca marí “a les costes del Principat i de les Illes, nom d’una varietat de tauró [...]: el kәmәrí a Sant Pol de Mar era un peix molt voraç i gran (més que un gat, 12, 15, 20 i més roves), gris negrenc (més fosc que el cassó)” (II, 363b15-20) 
-cabra (cranc, “Maia squinado”): “l’aspecte imponent i agressiu d’aquest gran cranc” (II, 370a28-42) 
-“calet peix semblant al besuc” (II, 403b48-50)
-“caluga altra espècie de llissa o mugílid” (II, 403b51-52) 
-càntera: “a Pollença em deien que són peixos d’un pam de llarg, 1964” (II, 492a10-11) 
-cap d’olla ‘mena de dofí’: “cetaci enorme, semblant al dofí, em deien a Sant Pol “però més negre i més xato” que pesaria 10, 20 i fins 50 quintars, calculant a bell ull (perquè no sabien que mai se n’hagués agafat cap, 1925); també els pescadors de Formentera i els de Cala Rajada (1963, 1968) [me’l] descriviren [...] com un peix de grandària agegantada del qual hom s’ha hagut de guardar [...].” (II, 502b57-503a9 i ss.) "tauró de proporcions agegantades i de testa enorme" (II, 521a34-35) "és sabut que alguns d'aquests grans cetacis emeten una espècie de bram, vibració sonora o 'ount d'orgue'" (II, 521a40-41)
-cabot 'gobi' [1518], esp. mall. (II, 504b15-21)
-gaburro 'espècie de peix que es fa en el Segre' (Aitona, 1935) "citat junt amb les sabòques" (II, 515b25-28)
 -+Cap-de-mort (o potes-d'ase) "nom d'una bestiola o animal marí anàleg a l'ortiga de mar i al bromer: s'usen aquells noms a Felanitx (1964); sens dubte noms suggeridors de la forma: una espècie de medusa, amb un capdamunt que recordi una calavera i uns penjolls comparables a unes potes d'animal flac com un ase" (II, 519a24-29)
-cap-roig 'mena d'escòrpora' (II, 520b11-14)
-caputxo: "en el Maresme és un peix negre, semblant a una bestina i no menys gros però amb el morro afuat (St. Pol de Mar, c. 1926)" (II, 528a18-21)

Ornitologia

-agret (del delta del Llobregat, I 74b52-53)
-AGRÓ (esp. 79a17-22)
-àlic roig ‘flamenc’ (origen del nom a la nota 5 d’ÀGUILA, I 82b14-18)
-+alitratxo ‘mena d’esparver o ocellot semblant’ (I, 121b5-12)
-alcorroc. Segurament és el xatrac menut (Sterna albifrons, cast. charrancito, que és com m’apareix a Internet al costat de l’equivalència segurament errònia amb el paràsit gros o Stercoraria skua, que no es correspon amb els hàbits i la descripció donats al DCVB i al Coromines mateix amb citacions indirectes)
-alosa (ecologia). Informació de J. Sales (I, 224a42-48)
-sól•lera ‘cruixidell’ (mot mallorquí) (I, 224b7-12 i última frase nota 7 d’alosa, I, 224b52-57)
-ascle ‘espècie d’ànec salvatge, de l’Albufera’ (amb “veu esqueixada”) (I, 445a22-23)
-astor: A l’edat mitjana “els deixaven niar cap al cim d’una torre vora el castell” (I, 465a44-45) Descripció popular: “és un ausell, com a merla, que va d’un cap de roques a l’altre” (Tost, alt Urgell) (I, 464b38-42)
-astoret ‘espècie de falcó o esparver’ (I, 465a16-20)
-baldritxa. «Ha designat, ern realitat, tres ocells diferents […] Tots tres són ocells més o menys semblants a una gavina o un alcatràs […]» (I, 587a52-b12). A Peniscola «les baldritxes freqüenten sobretot els Columbrets, on van a pondre» (I, 587b19-22). Voldrija a la Marina d’Alacant : «ocell de pas, de color negre, semblant a la gavina però més petit» (I, 588b8-9)
-bec d’alena ‘ocell limícola’, bec de ferro ‘durbec’, bec de serra, bec d’espàtula ‘ocells aquàtics’ (I, 741b12-16)
-bisaroca: «falcònid, que és gros i no massa poderós però s’està en pacient observació, dalt del cingle, esperant que passi una presa a la mida de les seves capacitats ; per això en parlen quan es tracta de paratges trencats i feréstecs […]» (I,806b21-36)
-butzaccisticola schoenicula») (Mallorca i Menorca) (I, 816a1-2)
-bitxac. Descripció : I, 817a24-30, apud el SLitCosta; «moixó punxut de mig pam [que copsa] bellugadissament escarabats i mosques» (I, 816a43-44) 
-busqueta ‘bosqueta’, busquera, busquereta (Maestrat), buscaret (mall.), buscarla ‘boscarla’ (Girona), buixquerot (val.) (II, 354b23-48) 
-cadafet ‘gran ocell marí, amb un gros bec comparable al d’un cadaf’ («JqMBover l’identifica amb el cabussó, posant-lo en llista entre l’agró i el pelicà [...]») (II, 378a1-4) 
-cadernera: "[...] hàbit que té de picotejar-ne les llavoretes [del card] posant-s'hi damunt" (II, 386a55-57); "la cadernera, quan no està engabiada, és molt gormanda de les llavors que troba en el card" (II, 387a18-20); "moixonet domèstic i molt apreciat per les seves refilades i saltirons" (II, 387b3-4) 
Cagamànecs ‘Pratincola rubetra’ [= Saxicola torquata, bitxac] [...] ; fa de mal creure que el nom li vingui d’excrements que s’entretingui a posar en els mànecs de les eines en el moment [!] que reposen els pagesos (AlcM), més aviat de la forma de l’excrement [...].» (II, 395b58-396a5) 
-caubetkaubét») «mena de moixó, que havia post 3 ouets de color blavenc en el seu niu, a Ràfels (Matarranya, 1961) ; ara bé, el mateix moixó es diu +kodálbo a Bellmunt de M. (1936, 1961) [...], v. CÒLBIT.» (II, 411b10-18) 
-+camallongues ‘ocell d’Albufera, que la freqüenta a l’estiu, emetent una veu: “clic!”’ (Palmar, 1962) (II, 447b12-14) 
-polla de canemar “espècie d’àneda a l’Alt Pallars (Àreu, Esterri de Cardós, 1933-4)” (II, 474a59-b1)
-“canyamera nom d’ocell a Elx” (II, 474b24)
-"Cabussaire 'una de les menes d'ànec salvatge (diferent del cabussó)' Prat de Llobregat (1932)" (II, 515a58-60)
-capadella '`l'àliga marina' (Tarr., 1932) (II, 525b47-48)

Cultura popular

-La processó de les albíxeres (Castalla) (I, 153b43-154a11)

-Descripcions de trets locals de la tradició de “cantar l’al•leluia” el dissabte de Glòria per justificar la seva proposta d’etimologia d’aldarull (I, 167a49-60). De la Crònica de Muntaner (I, 167b2-13).

-Compara “l’esbart del Mal Caçador” del folklore català amb la “mesnie He(r)lequin” i l’“estantigua” del folklore castellà, i, indirectament, amb el “rei Herla” (“Wodan, el Júpiter germànic, déu del Tro”) (I, 207a31-38)

-alta-fulla i xemeneia amunt! “és el que conten que diuen les bruixes quans’envolen a cavall d’una escombra sortint pel canó de la xemeneia, i fer Alta-Fulla vol dir això.” (I, 233b1-5)

-Un conjur popular contra la buba negra, amb rima (I, 415a11-16)

-Dintre l’article ballar: “Tinc bastantes dades orals recollides per a diversos balls populars a l’Alt Pallars, a Bielsa i sobretot a Benasc, que no és aquest el lloc de publicar.” (I, 600b3739)

--Sobre “la creença popular en el valor augural de l’esternudar” (I, 760a27-49, incloent-hi la nota 3, I, 761a41-45)

-Sobre la berena o ‘menjada festiva al camp’: “deu ser un costum molt antic, segons [un] passatge d’Eiximenis” (I, 768a58-b14)

-Referència indirecta a Fra Garí (I, 769b6-9)

-Sobre el joc del bòlit o bèlit (II, 71b60-72a13)

-Sobre nadales: “la preciosa col•lecció d’antigues cançons nadalenques p.p. Romeu i Figueres” (II, 136a11-12); “l’alegria de sant Josep per la naixença de l’infant [i] la carabassa de vi [o borratxa], que altres nadales d’aquell temps assenyalen, junt amb el bordó, com a atributs del sant viatger […]; i també deu fer al•lusió a l’escena de sant Josep i els pastors, borratxos després d’haver celebrat el fei amb moltes libacions, altre lloc comú dels vilancets coetanis […]” (II, 136a6-22)

-Sobre la morratxa (recipient): “en certs pobles […] era tradició ben antiga usar-les en les festes majors, com a do que hom oferia a la balladora. Era típica i bella, i ha estat molt descrita, la festa de Sant Pol de Mar (per Sant Jaume, etc), on la balladora solia trencar-les perfumant d’aigües oloroses quan les hi oferien certs balladors (un ‘macip’ rebia la missió de treure-les a ballar encarregat per algú, que potser no plaïa).” (II, 138a37-45)

-“a la Bastida del Bulès ens deien que encara s’hi tocava el bót després del 1918, en la visita que hi vaig fer amb el mestre Josep Seb. Pons el 1960.” (II, 152a12-15)

-Sobre el joc de botxes (II, 181a7-13)

-“En qualitat d’ex-vot donat per pares que esperen descendència o salut d’un fillet hom portava a una capella o santuari un bloc de cera afaiçonat com a bracet d’infant (que hi quedava en reserva, i en cas de pobresa es pogué eventualment usar per al culte); en temps de l’intens bandolerisme s’esdevingué sovint que els criminals, amb tal pretext, duien un cilindre o massa de cera narcòtica que, aprofitant distraccions, posaven en una llar, adormint amb aqueixos fums els mossos i hostalers i així saquejaven o mataven per sorpresa i impunement: cançons populars (Hostal de la Pera, etc.) ens en parlen donant-li el nom ja fixat de braç d’albat o braç de criatura, cosa que no sempre han entès els folkloristes” (II, 186a31-45) 

-Sobre els brians ‘herpes’. “La característica d’aquestes afeccions cutànies als ulls del poble és que s’escampen, que “corren” o “repten”, present també en el cast. sarpullido (de serpere) i en el grec έρπες (de έρπω) i ací exagerada fins a mostrar-nos, per dir-ho així, un àcar que s’afanya cavalcant al llarg de l’epidermis. D’ací l’oració tradicional per maleir i exterminar els brians: “brià, mal cavaller! mala fi poguessis fer ---”, que Serra i Boldú recollí a l’Urgell (AlcM).” (II, 231a50-58) 

-“És sabut que, durant l’elaboració del most, es forma damunt els cups una capa de gas carbònic asfixiant, i que per aqueixes terres la GUILLA (veg.) es curava amb amb una bany de brisa submergint l’atac en una portadora plena de brisa de raïm (no sé si mig fermentada).” (II, 240b43-48) 

-“[...] quan érem petits ens ensenyaven a fer sardana cantant “la lluna, la bruna, / vestida de dol: / son pare la crida, / sa mare la vol” [...].1” (II, 283b11-13) “1 Quan no hi ha clar de lluna ―l’astre entre núvols o en les seves fases baixes― la lírica popular consola el poble menut amb una al·lusió, vaga i a mitges dites, als astres majors que li governen l’òrbita (pare i mare, ¿sol i terra?). Però la quitxalla ja no coneixia l’adjectiu bru, i dèiem la pruna ―i no sé si molts dels qui ens educaven o criaven, també.―” (II, 283b48-56) 

-“Que els anys de bixest es consideraven anys desgraciats era una creença de pertot: […] la gent de Toscana s’absté llavors de criar cucs de seda i d’empeltar els arbres” (I, 818b32-36) 

-Sobre bruixa. “[...] no coneixent a fons les creences i el folklore de l’època [s. XIII], ignorem si, per exemple, no es creia, identificant les bruixes amb diablesses menors, que el dimoni se servís de bruixes amb el paper de súcube [...]” (II, 289b39-43)
-“[...] una altra mena de superstició (p. ex. que els apareguts difunts són bruixes que ho fingeixen, etc.)” (II, 289b54-57)
-Sobre el boc de Biterna i les bruixes: “és sabuda la creença que en el sàbat nocturn es deia que les bruixes feien la cort, en un paratge desert, lluny de poblat, a un gran boc (designat amb aqueix nom) que era l’encarnació de Satanàs.” (II, 290a1-7) 
-“Que la de les pedregades com obra de les bruixes és una vella i arrelada creença popular està comprovat per les dites tòpiques comarcals, transmeses per molts de segles, de pares a fills, com la tan famosa dels pobles de la Conca de Barberà: “Mare de Déu del Tallat / vos que esteu aquí tan alta / --- / a Sarral són los jueus ―aquella gent tan malvada, / a Solivella, les bruixes― d’on surten les pedregades [...]” (Milà F. [...]).” (II, 294b50-59) 
-“la creença que les bruixes surten volant per la xemeneia a reunir-se amb el dimoni en llocs elevats de muntanya anomenats Pla de les Bruixes.10” (II, 292a16-19) “10 En un text del S. xvii referent a les bruixes de Terrassa (veg. SARDANA), una de les processades conta que, untant-se les aixelles amb certs ungüents, es llançava a volar aires amunt per fer cap a un cim d’allí prop on se celebrava la sessió de les bruixes amb el dimoni [...]” (II, 295a6-15) 
-Relacionant els mots bruc i bruixa: “Les brugueres són el lloc dels sàbats. Victor Lespy hi entenia, ell que [...]. En semblants llocs és on hem vist com les bruixes d’Àneu s’aplegaven c. 1400 amb el Boc de Biterna; també en les tradicions populars de Provença aquests éssers mítics es presenten com a freqüentadors de les brugueres i garrigues [...].” (II, 292a37-58) “Tornem amb això al món remot ossiànic del Macbeth [...].” (II, 292a59-b4) 
-“Els països rústics, les terres ermes i apartades, els rura mal poblats i pobres, foren els darrers reductes del paganisme: prou sabem que allà sobrevisqué en gent simple i refractària durant generacions i, més que extingir-s’hi, s’hi anà transformant en tossudes supersticions [...]. I si la bruixa “vola” o balla a cavall d’una escombra, és com a símbol de la bruguera que freqüenta, perquè la granera o escombra rústica és de bruc.” (II, 292b11-25; tot el paràgraf interessant) 

-“la Cabreta dels Llauradors, si apareix al matí assenyala aigua dins la setmana (Beniarrès, 1962) 

-“a Terrats (Aspres de Rosselló) m’explicaren (1960) que [dels dotze dies que precedeixen el Nadal] ells en diuen les Calendrines o Calandres, i se’n serveixen com a pronòstic per saber el temps que farà el matí en els 12 mesos vinents, i els 12 dies després de Nadal, per saber el temps que hi farà a les tardes.” (II, 428b32-38) 

-“Calendura vell nom tradicional d’una figura d’home que toca mecànicament les hores i marca els dies en el campanar d’Elx, de la qual han parlat llargament MGadea [...] i altres folkloristes [...]; la primera memòria que se’n té és que la figura actual hi fou col·locada l’any 1522, però res no s’oposa a admetre que ja n’hi hagué d’anteriors, i tot l’aspecte d’aquest mite és d’una cosa de tradició màgica de temps musulmans” (II, 428b48-57) 

-“dita metereològica tradicional a Bonansa: “trons a Montòt, aigua a canalòt; trons a la ’Spluga, aigua segura; trons a Pegà(r), aigua a rebentà(r)” (1957).” (II, 466b50-52) 

-“la costum catalana de repartir candeletes beneïdes a la mainada en lo dia de la Candelera” (II, 470a6-7) 

-“Excurs sobre encantades a la toponímia i tradicions (dades recollides fins a 1957: que no ens vaga de suplementar amb les enquestes de 1958-66 […]” (II, 484a28-485a26); “la creença popular deu suposar que les fades apareixen sovint a les collades i passos de muntanya […]” (II, 484a32 i ss.); “El vell Pau Graell i Orrit de 77 anys, va contar-me a Alinyà (Urgellet) que a l’Espuga […] habitaven unes encantades que, després de passar bugada, solien estendre els llençols […]” (II, 484a50-b14, amb relat complet d’una llegenda sobre fades); la llegenda del sastre de Paül a Areny: “[exclama: “foteu-me ·l nas al cul” i encara corre.” (II, 485a12-22); llegenda d’una senyora encantada, “i una serp i un bou encantats, que només ixen un cop cada cent anys i “se tornen un munt d’or qui els toca”” (Vall de Gallinera, 1962; II, 486a29-35)

-"els capfoguers antics tenien esculpit un cap de vaca o animal a la punta, d'acord amb la vella tradició cèltica a què m'he referit i que he documentat en l'article ANDERRIS" (II, 518a14-17)

-capiterro: "es tracta del joc dels nòlits, un dels més populars a Mallorca, on el qui fa el paper principal es pot equivocar pegant en fals amb el bastó, falta cabdal pròpia de gent inepta, com els mancos [...]: s'ha de tractar d'un joc antic de forta tradició col·legial i escolar, a què devien jugar els estudiants [...]" (II, 519b41-53 i ss.)
-"Capitulet és el nom del joc del bistri o bistrinc, d'un cap a l'altre del País Valencià" (II, 520a2 i ss.)  

Història d'admissions

-Sobre l’admissió d’amoinar, amb un comentari sobre una consulta personal de Fabra (I, 284a14-24) i referències a l’ús barceloní del s. XIX (I, 284a53-b9)

-Història de la incorporació d’anacolut (I, 293a32-37)

-Història de l’acceptació d’andana (nota 4 andana, I, 306a26-34)

-Història de l’evolució semàntica de radical (I, 417b10-15)

-“Autocrític, autocrítica: recordo que ja els usàvem c. 1925, a l’IEC.”

-Història de la introducció del balear baula al dicc. normatiu (Fabra hi accedeix a instàncies d’Alcover) (nota 9 balda, I, 582a41-56)

-Història de la introducció del terme “esbarrellat, cara –da ‘desencaixada’”, maragallià, heretat per Clementina Arderiu “de la seva família vallenca” (I, 665a19-25)

-Sobre a bastament: “a nivell popular avui és sobretot viva a les Balears, però en els anys 1920-35 s’estengué molt en l’ús literari del català comú i central.” (I, 717b17-21)

-Sobre bleix: “No sé que sigui popular fora del bisbat de Girona” (I, 847a24-25); “Tanmateix, en el tercer decenni del segle [XX], es va estendre molt en l’ús literari, i el veiem sovint en escriptors del Camp, com Puig i Ferrater […]” (I, 848a13-17)

-Sobre boda, esp. bodes: “És certament equivocat de creure que es tracti d’un castellanisme. Està fora de dubtes que no rebérem el mot bodes del castellà […]” (II, 23b45-24a6)

-"No hi ha cap raó per sospitar que bonic vingués del castellà o de l'aragonès" (II, 83b35-36 i més in extenso a II, 84a3-39)

-“torre ha tendit entre nosaltres a convertir-se en el nom d’un xalet o una finqueta” (II, 117a14-16)

-Sobre les parelles emborsar/embossar, desemborsar/desembossar i reemborsar/reembossar: “En tots tres verbs la forma acastellanada en -ls- és la que predomina en el S. XIX i principi del XX (amb l’excepció de Lacav., que com de costum adapta del francès […]. A principis del S. XX tendí a eliminar-se la forma acastellanada usant per als tres verbs la forma amb -rs- segons el model del que s’havia fet amb borsa ‘llotja de canvi’. Era la solució natural i de molt la més viable en català, on altrament es produeix una homonímia […] amb el verb embussar i desembussar […]. Així es practicava generalment, com recordo, en els cercles bancaris catalans i de l’IEC en els anys vint-trenta […]. Per una decisió d’última hora, aconsellada per no sé qui, i sense consulta, això es reemplaçà (DFa.) per embossar, desemb-, reemb-. El fet és que el DOrt., obra exclusiva de Fabra, i on aquest […] treballà sense ajuda ni col·laboracions de correctors d’impremta, no porta […] altra forma que reemborsar, reemborsament, reemborsable […]” (nota 4 bossa, II, 147b50-148a34)

-Sobre els articles de botànica del diccionari Fabra: “el DFa. (o sigui pràcticament Font i Quer, que el revisà tant durant la redacció: en sóc testimoni) en dóna 7 [de plantes diferents anomenades botja]” (II, 174a53-59)

-Sobre boxar ‘practicar la boxa’, amb una cita escadussera de Pons i Massaveu del 1887, i boxejar, més dominant: “[…] no sols per aquest temps, sinó fins molt més tard, fins quan jo era un adolescent (c. 1917) a penes se sentia altra cosa que les formes acastellanades boxejar, boxeig, boxejador. Els diccs., com Lab. (fins a les seves últimes eds.), Bulbena o Vogel no registraven el mot ni cap dels derivats […]” (II, 185b7-30)

-Sobre l’admissió institucional de branc amb el sentit de ‘ramal’ a proposta de Coromines mateix: “[…] els meus col·legues de la S. F. de l’IEC aprovaren unànimement, ja fa uns vint anys, la meva recomanació de donar-li la preferència, en la llengua literària que miraríem com a modèlica, sobre el sinònim recent i poc castís ramal.” (II, 193b27-40) 

-Sobre brisa. “El pas definitiu a ‘vent suau’ és modern en castellà13 i en català, consagrat només des del S. xix.14” (II, 239a32-33, i v. la detallada nota 14) 

-Sobre bruixat. 18 Imagino que a precs d’Alcover va admetre’l Fabra (i ha quedat en el DFa., fins usat després per algun poeta barceloní en angúnies mètriques).” (II, 295b8-11) 

-Sobre bústia. “El nostre mot va sortir de l’ús corrent a la fi de l’Edat Mitjana i va ser reintroduït per substituir el cast. buzón, per recomanació de P. Fabra, en una conversa filològica dels anys 1922-5. Restauració artificial, és clar, però que ha tingut èxit considerable: no ens en planyéssim.” (II, 297a53-58) 

-buidar: “És especialment catalana i molt tradicional l’acc. (en què l’havia sentit dir molt al meu pare)4 de ‘despullar, reduir a dades, copiant’ [...].” (II, 330b40-46) “4 Despullar que està més o menys en ús en aquest sentit des de c. 1920 en rigor és un calc del fr. dépouiller; angl. to excerpt; en cast. s’han assajat extractar i esquilmar en aquesta acc. tècnica d’erudit o escrivent.” (II, 331a25-29) 

-“+Bullinada rossell. ‘sopa amb moltes menes de peix, espècie de bullabessa’ (malentès per AlcM) [...]; “zarzuela de peix” [...]; P. Fabra ja ens envià el mot ben definit per incloure’l en la 2.a ed. del DFa., l’any 1947 [...].” (II, 335a56-b3)

-“Bullabessa ‘bullinada’ (no en DFa. ni AlcM, però usual, i recordo que ja no era recent c. 1915; figura en el gloss. de Saisset, s.v. bullinada) (II, 336a44-47) 

-“+aburgesament [ja freqüent, cap a 1920]” (II, 342a49-50) 

-Història de l’acc. 3 de busca del DIEC2 (a partir d’una cita de Pons i Massaveu que en Coromines cita a II, 352a24-34): “El 1953 vaig assenyalar a la Secció Filològica de l’I. dE. C. aquest passatge de Pons i Massaveu, reproduït en la Misc. Fabra, i el nostre zelós secretari R. Aramon el féu posar en la segona ed. del DFa. i fins disposà (jo no suggeria tant) que a l’article punter es condemnés a mort aquest mot afegint-hi un “cast.” entre parèntesis.” (II, 352a35-42) 

-Sobre buscall: “[...] No en el DTorra fins a 1757, i no hi admet més que el correcte buscall, amb u. La grafia errònia amb o predominà en el cat. central i en literatura fins al DOrt., inclusivament. Però el mot no es pronuncia amb o enlloc; i, com vaig insistir en les Of. Lex. de l’IEC, jo l’he sentit amb u pertot on es distingeixen els dos sons [...].” (II, 356b49-357a3) 

-Sobre butaca: “Se’n deia en català, i jo mateix encara ho he dit de vegades, una poltrona: el DAg. diu “cadires de poltrona”. [...] Però ja l’usa Narcís Oller el 1897 [...].” (II, 357b3-10)

-Sobre butíric i família: “Cap dels mots d’aquest grup no figurava en el DOrt. (1917). El primer que va reclamar-los en el si de l’IEC fou Eduard Fontseré [sic], que degué demanar la inclusió de butíric, i amb aquest objecte el tenia anotat (únic de la sèrie) en el seu exemplar de mà del DOrt. Suposo que tots ells degueren ser inclosos d’un cop, en una reunió de Fontserè i Fabra (observi’s que en la 1.a ed. del DFa., evidentment per això, butà va ser-hi posat, junt amb els altres, darrere i no davant de butaca).” (II, 357b19-27) 

-Sobre les dues accs. de cabirol (‘Capreolus capreolus’ per una banda, i ‘isard, Rupicapra rupicapra’, per l’altra), v. tota la part on se’n parla, s.v. cabra (II, 372a8-b3, i nota 5, II, 372b33-37). Més concretament: “avui se sol identificar amb l’isard, identificació que s’ha estat fent correntment sobretot a la Serra de Cadí i cims de l’Alt Berguedà [...].” (II, 372a12-24) “AlcM, que identificava amb l’isard en la primera edició, en la segona afirma que això s’havia donat “erròniament” [...]. Crec que en tot cas és imprudent de fer aquesta afirmació incondicionada; com potser també ho era de donar l’altra amb caràcter únic.” (II, 372a28-35) “Sembla clar que la documentació antiga es refereixi realment a una bèstia altra que l’isard [...].” (II, 372a36-55) “[...] però d’altra banda també sembla ben segur que no hi ha hagut cervos ni cèrvids en els Pirineus orientals ja per bastants segles [...]; el nom, potser des de sempre, s’aplicà a tots dos animals; o bé ha passat, segons els segles i les comarques, de l’un a l’altre.” (II, 372a55-b3) 

-“[...] infinitiu caber i no pas cabre, en la llengua medieval [...]; fins al punt que hem de negar que la forma cabre pertanyi a la llengua antiga [...] i per tant ens cal desmentir l’afirmació que fa AlcM que el ll. antic capěre es vagi continuar fins al català com a cabre.” (II, 373a44-b5) 
-Trànsit de caber a cabre: “[...] es tracta del fenomen, recent, de la substitució, cada vegada més completa, que ha anat fent el català modern dels rars infinitius en –èr (d’on valdre, doldre, soldre, i fins sebre [...]. Només és que ací l’aparició de l’inf. innovat és una mica anterior a la de valdre o sebre” (II, 373b16-23) 

-Sobre galipàndria i variants: “mestre Fabra no va recollir el mot en el DFa. ni en el DOrt. en cap forma” (IV, 296b28-30) 

-“[...] en el català popular, calabre ha funcionat molt de temps com un mer substitut o variant vulgar de cadàver, I s’observa, per la gent que l’usa, que de primer no era pas cosa de gent de baixa qualitat ni rústica ni encara menys se sentia com un barbarisme. El Baró de Maldà ho aplica a l’aviram sacrificat [...]; calabre és la forma que el DAg. recull [...]. Mentrestant anava penetrant cadàver cada vegada més, per bé que durant molt de temps el rebutgés com a cosa forastera molta gent [...]. [...] el canvi estigués menys avançat, en el S. xix, a la pagesia que a la capital. I això fa que sigui encara calabre la forma que aportava Verdaguer [...]. Però Balari li suggereix que ho canvïi en cadavre, i ell ho accepta en l’ed. definitiva, del 1878. Des de llavors aquesta forma mixta o transaccional fou molt usada pels escr. Renaix.; i em recorda que així ens ho ensenyaven encara a l’escola en els anys 1910-15: solament a partir de 1913 és quan l’acció de Fabra i l’IEC encoratjà tothom a colgar aqueixos porucs compromisos i inelegants barreges. D’allí endavant calabre, sense cquedar obsolet, restà només com a cosa de pagesos o vilatans poc cultivats; especialment amb el sentit de ‘carnús d’un animal’ [...].” (II, 381b56-382a37) 

-“Es repeteix pertot que Cadaqués ve de Cap de Quers ‘cap de roques’, etimologia especiosa, que no puc rebutjar del tot, però que després de 50 anys de pensar-hi no m’ha convençut mai; ja el 1932 estiguérem d’acord amb Fabra i Casacuberta a rebutjar, per aquestes raons, el canvi ortogràfic en Cadaquers, que hom ens suggeria de proposar, en la Ponència d’ortografia toponímica de l’IEC i de la Generalitat [...].” (II, 384a54-b11) 

-Sobre caliquenyo. “A JRuyra, que n’era el més gran fumador conegut, li vaig sentir -quenyo sovint, i en general a tothom, fins el mateix Fabra, que alguna vegada, però molt menys, digué caliquenya. Només el DFa. porta aquesta forma: es degué crear per fer-ho concordar amb cigarreta, en lloc del masculí cigarrillo (o cigarret) caliqueño; com que avui sembla haver-se abandonat cigarreta, afrancesat, per cigarret, es podria deixar córrer el desusat caliquenya.” (II, 429b44-52) 

-“Altiplà, altiplanície, recordo que començaren a circular cap a 1925-30 (no en DFa.) com a calcs encertats de l’it. altipiano.” (I, 231b11-13) 

-“Fabra encomanava a l’IEC el 1947 que s’afegissin al seu diccionari escarranyar-se ‘eixancarrar-se’, escarranya ‘entrecuix’ i a l’escarranyada loc. adv. ‘eixancarrat’.” (II, 448a1-4) 

-Sobre caminoi: “[...] solament balear (AlcM), de manera que l’ometien els diccs. (no Lab., DOrt., etc., només DAg.), però no era menys usual en el Princ., [...] el barceloní Fontserè, c. 1925, reclamant-lo a Fabra, passa al dicc. d’aquest, definit “camí petit, viarany”.” (II, 454b11-18) 

-cantúria probablement a partir de canturia/cantoria, per mitjà de Verdaguer, [...]i així ha quedat com a part sòlida del vocabulari literari de tots, i és ben probable que això, junt amb centúria, on té antecedents llatins, constituís el punt d’arrencada de les formacions modernes en -úria, com boscúria, vellúria, planúria, voladúria, etc.” (II, 482a49-b4) 

-Sobre el pas de cambiar a canviar als diccs.: “[-mb-] És la grafia a què s’atingueren els gramàtics i lexicògrafs fins a la Renaixença [...]. Tan clara era, però, la general pronúncia amb v a les Illes, que el DAmen. (1851) s’apartà ja d’aquell acord adoptant canviar. AMAlcover, amb aplaudiment de Fabra (DOrt.), es convertí en el decidit defensor de la v [...].” (II, 493a24-36) 

-bescanviar: “mot estrany a la tradició lexicogràfica ―manca J. Marc, L. d’Aversó, Belv., Lab. 1839-88, però ja DAg., DFa., AlcM, etc.―, i a l’ús barceloní i de la major part del territori, però que se sent bastant a l’extrem NE.” (II, 494a5-9) 

-“Intercanviar, intercanvi [S. xx; add. de Fontserè al seu DOrt.], intercanviable [id.].” (II, 494b7-8)

-descabdellar-se 'evolucionar, desenvolupar-se' ("amb caràcter neològic, però amb excel·lent encert, [...] ha estat molt usat sobretot en escrits doctrinals des del princ. S. XX; descabdellament, amb el qual Bretran i Bros, va empendre el camí d'aquesta nova acc. (DAg.): "el descadellament de les idees" (c. 1885)") (II, 509b31-34)

-"Capbussar: la forma general i antiga en la llengua és cabussar, i més encara acabussar [...], si bé avui s'hi ha tornat a introduir la -p de cap, com si la llengua ho hagués analitzat falsament a tall de compost d'aquest mot, del qual és un simple derivat [...]." (II, 514b23-28) "Giner i M[arch] confirma (1956) que capb- no s'usa en terra valenciana [...]." (II, 515a8-10) "En els diccs. no trobem més que cabussar (o acab-) [...], si bé el [dicc. Labèrnia] 1888 admet capb- amb caràcter secundari, i el DFa. inverteix aquests termes." (II, 515a11-14 i ss., on en Coromines diu que en Verdaguer utilitzava la forma cab- però que l'hi van canviar per capb- en edicions posteriors a la redacció original)

-"al capdavant, des del qual s'ha format capdavanter, aquests molt freqüents en la premsa política del Princ. i en literatura recent de Mall. i el Princ. (Fontserè reclamava aquest últim a Fabra, que encara no el consignava en el DOrt.)" (II, 517b58-518a2)

-Capitost. "És un mot que trigà molt a entrar en la correntia i tresor de la llengua comuna. Tot i que des de la plena Renaixença l'han usat tota mena d'escriptors, entre ells els més llegits i magistrals [...] és bon indici del seu caràcter antigament ben poc general el fet que trigués tant a ser recollit pels diccs." (II, 518a23-35 i ss.)

Exclusió de mots o accepcions

-“Arment, armentera, mots que no han estat mai catalans (llatins o topònims) postulats abusivament per escriptors que no respectaven la llengua real i lícita.” (I, 393a11-13)

-arvenc ‘silvestre, esquerp’ inexistent (I, 442b32-44)

-“arxiprest és una ultracorrecció que s’esmunyí indocumentada en el DAg. i respectada per lexicògrafs posteriors, que potser convindria corregir” (esmena ja feta al GDLC i al DIEC2) (I, 442b60-443a10)

-“Assuavir és un mot que probt. no ha existit mai (malentès del DAg.) i que després ha estat imitat per dos escriptors recents d’aquells que van a la caça d’‘originalitat’” (I, 460a47-50 i nota 1)

-“AlcM escriu malament bassulla […] i el DFa. encara pitjor besull [en lloc de beçull o beçulla]” (nota 26 bassa, I, 707b33-50)

-“Abastir ‘proveir’, poc castís i d’ús limitat, si no és a València […], on ha estat força usat des de Ros com a calc del cast. abastecer” (I, 717b43-46)

-“Caldria rectificar la grafia al•lodial, amb l•l, acceptada en el DFa.” (I, 226a3-5; ja rectificat al DIEC2 etc.)

-“No ha existit mai en la llengua el mot benfet que siposa AlcM a base d’un grosser gal•licisme d’un escriptor rossellonès i d’una contracció per llicència poètica en Ausiàs Marc.” (I, 762a17-20)

-Inexactitud en l’entrada viot del Fabra (i el DIEC2) (I, 803b54-804a5)

-bleirar, “mot fantasma”, per bleixar (I, 846b58-59, i nota 1 corresponent)

-“[…] no és aconsellable la grafia abocons [per a bocons] d’AlcM.” (II, 19a40-44)

-“Un adjectiu bocaterrós no es documenta en cap escriptor ni es diu enlloc, per més que el vagi inventar Labèrnia (ja ed. 1839) i d’ell hagi passat a d’altres dicc. (fins al DFa., on tinc entès que l’introduí el corrector de proves); en tot cas és un barbarisme, car bocaterrós segons el sentit obvi en la llengua no pot significar altra cosa que ‘amb gust de terra a la boca’, o ‘amb la boca plena de terra’: solament de la boca es pot dir que queda terrosa —aplicada a terra— i no la persona, és clar.” (II, 20b44-54)

-“De l’habitual lleugeresa de C. Llombart nasqué un significat fantasma [de boixart] ‘porción del vecindario de un pueblo’ que cal cuitar a esborrar en l’AlcM, car no ha existit mai; Llombart entengué abusivament el cast. adra que havia posat Escrig.” (II, 56a52-56)

-“Boni ‘turó’, errada per bony” (II, 83b20)

-esbornac: Coromines no té la certesa que sigui una forma autèntica (v. bora, dins nota 7, II, 97a54-59), però jo en puc donar fe perquè ho he sentit a parlants de l’àrea Manlleu-Collsacabra. D’altra banda, parla del sentit inexacte d’esboranc ‘esquinç’ (bora, nota 8, II, 97b1ss)

-aranès emburdí fr. ‘souiller’, “que no ha existit mai”; “és una errada tipogràfica per enlurdí, mot ben conegut” (II, 107a50-56)

-bosta: “mot a esborrar de l’AlcM: es tracta d’un argentinisme […] que escapà ocasionalment a Sara Llorens (Cançoner de Pineda, 1931), escriptora que havia nascut a Buenos Aires i viscut allí fins a la primera joventut.” (II, 151a17-21)

-Sobre rebotir: “no crec que s’usi ni pugui o convingui usar –ir intransitivament” (II, 171a10-12) 

-brau. “La concreció d’aquest sentit fins a convertir el mot, substantivat, en un sinònim de toro, és sabut que no ha estat mai cosa general, ni tampoc fou gaire antiga, contra el que han donat entenent els ultrapuristes, almenys en la nostra llengua.” (II, 207a2-6)

-“[...] conserva clar regust acastellanat el verb brindar, que és una creació purament castellana [...]. Solament en el sentit de ‘trincar a la salut d’algú’ (únic que trobem en Lacav. i DTorra, 1757) sembla acceptable en català correcte (on l’han usat en efecte bons escrip. Renaix.) per bé que brindar, lleig castellanisme en el sentit d’‘oferir’, figuri en passatges del Calaix de Sastre del Baró de Maldà.” (II, 238a3-18)

-"Brioc (DAlc.), errada tipogràfica o disbarat de Mn. Griera per bricoc, V. albercoc" (II, 238a21-22) 

-“Brúcol, que algun naturalista [...] ha atribuït a la Vall de Boí no l’hi he sentit mai en tal significat [‘bruc’]: deu ser confusió [...].” (II, 285a45-49) 

-“[...] AMAlcover insistia molt a usar bruixat sobretot en el sentit de ‘engrescat, obcecat’;18” (II, 293b13-15); “18 Imagino que a precs d’Alcover va admetre’l Fabra (i ha quedat en el DFa., fins usat després per algun poeta barceloní en angúnies mètriques).” (II, 295b8-11) 

-“brunzimar a Cotlliure no deu ser més que una err. de l’ALF” (II, 300a53-54)

-“No hi ha cap raó per suposar un verb brusar ‘brunzir’, com ho fa AlcM en el qual s’ha d’esborrar simplement aquest article, fundat en això, i en un rústic d’Alaró que va usar un cop bàrbarament qu’abrusava ‘que cremava’ en el sentit d’anar de pressa.” (II, 300b6-11) 

-Proposta de substituir el boada del DCVB per buada (v. tot l’article, esp. nota 4, II, 311a26-46 pel que fa a la forma inexacta del DCVB) 

-Diu que el buarada del DCVB amb el sentit ‘buina’ és una mala grafia per boarada (II, 312a42-44) 

-“AlcM escriu buguellar i bugatar [...] que temo que no és sinó una errada de còpia en lloc del mot ben conegut [bugallar].” (II, 315a7-10) 

-De bucle diu: “És un mot ben poc català, encara sentit com a foraster, i que fóra desitjable eliminar del tot.” (II, 315a48-49) 

-“el Baró de Maldà escrivia descabellat per ‘insensat’ [...]; ‘desenraonat’: “es va riure de la seva idea escabellada”, Puig i Ferrater, Cercle Màgic, 505 [ço que sempre m’ha semblat un calc del castellà, tot i que un cap [sic] vaig sentir-ho a PFabra, 1930].” (II, 368b1-7) 

-Sobre cabila ‘tribu’: “Evitar la pronúncia bàrbara i infundada càbila.” (II, 368b60-369a1) 

-“error comès en el DFa. en donar el mot cast. tos ferina com a nom català d’aquesta família, i atribuir a catarro el sentit de ‘cadarn’ o ‘refredat, constipat’, que en realitat és castellà i no pas català.” (II, 380b19-23) 

-Sobre la distenta ‘catarro’: “no té res a veure amb diftèria, com diu Badia” (II, 380b28-33) 

-“dubto molt que allí [“a la Vall d’Àneu”] diguin encadenat, com ho dóna AlcM (§1), forma segurament il·legítima per interpretació d’algun saberut local.” (II, 386a24-27) 

-cadeny, “hapax l’exactitud del qual convindria confirmar millor” (tota l’entrada, II, 386a34-1) 

-caftà: “CAFTAN [...], fou certament una mala idea de canviar aquest terme exòtic en caftà, tant com ho hauria estat d’introduir *caimà [...], etc.” (II, 394b41-44) 

-“cagaixa fou popular a Bna., c. 1800, amb un sentit molt despectiu per a ‘fatxenda, presumpció’ (no “soroll com entén AlcM) [...].” (II, 395a4-11) 

-Sobre un suposat caire amb valor adjectival del DCVB. “No cre c que hagi existit en català ni en romànic el mot caire com a adjectiu equivalent de ‘quadrat’ [...]. No hi ha hagut lexicògrafs que hagin suposat el contrari, ni en català antic ni enlloc més, fins que sortí l’Alcover-Moll afirmant que això era català medieval. El fet és que a penes pot dir-se que hagi estat ni llatí [...]. Es trobava un cas de caire imprès en un text medieval [...]. A continuació d’això suposa el diccionari Alcover-Moll que es vagi dir vela *caira = vela cuadra, i com a prova d’aquesta expressió inaudita cita només uns exs. antics de context estrany, en conjunt incomprensible [...]. En total, doncs, la suposada expressió vela caira no sembla pas existir [...].” (II, 398b30-399a40) 

-“És desconegut i segurament degut a un malentès un calciga ‘pedra de calç’ que AlcM atribueix a Barcelona.” (II, 412a43-45) 

-calç ‘soca o peu d’una planta’, “mai “arrel” com diu AlcM” (II, 414b53-54) 

-“no era admissible usar encalç com a neologisme calcat del cast. alcance ‘abast’ ( = fr. portée) que van assajar alguns [...].” (II, 415b33-38) 

-“Calia haver rebutjat un escandalós barbarisme, calfredant, que AlcM accepta lamentablement d’un extravagant escrit recent, calc absurd del cast. escalofriante” (II, 425b1-3) 

-Sobre caliquenyo. “A JRuyra, que n’era el més gran fumador conegut, li vaig sentir -quenyo sovint, i en general a tothom, fins el mateix Fabra, que alguna vegada, però molt menys, digué caliquenya. Només el DFa. porta aquesta forma: es degué crear per fer-ho concordar amb cigarreta, en lloc del masculí cigarrillo (o cigarret) caliqueño; com que avui sembla haver-se abandonat cigarreta, afrancesat, per cigarret, es podria deixar córrer el desusat caliquenya.” (II, 429b44-52) 

-“Callòs, mot incert i d’origen desconegut [...]” (II, 437a6-15) 

-“Caluta Solsona (AlcM), potser mera confusió [...], però essent de Mn. Griera cal desconfiar dels detalls fonètics i semàntics [...].” (II, 444a5-11) 

-“un descaminar tr. a penes ha existit” (II, 455a14) 

-“A penes es pot dir que siguin catalans càntica, -tiga, formes ocasionals i artificials.” (II, 485a50-51) 

-“Enlloc no recordo haver sentit el mot GOJA, predilecte de Verdaguer (potser a la Catalunya Francesa)” (II, 485a22-24) 

-“Mal transcrita o inexistent la forma *candre (AlcM) per cantre de la V. d’Àneu.” (II, 491b37-38) 

-“esborrar de l’AlcM la forma *cantererer atribuïda a Fraga (una de les infinites i grosseres errades que omplen els escrits copiats de PBarnils)” (II, 491b48-51) 

-“Esborrar en AlcM la forma *cànteri atribuïda amb aquest sentit [‘gerra’] a Calaceit [...]” (II, 492a33-34) 

-“Esborrar en AlcM la frase donar lo canvi que no és catalana: no la posa més que l’afrancesat Lacav.” (II, 494b32-34)

-"[...] no hi ha tal adjectiu cabalar en cap text català, ni és formació versemblant" (II, 522b32-39)

- "Víctor Català va forjar-li el sentit de 'abundós' parlant de deus i corrents d'aigües però això no és més que un calc desafortunat del cast. caudaloso, sentit que no ha tingut aquest mot en català, i que no ens fa falta (sempre hem dit deus abundoses, pous abundosos, aigües abundoses i d'altra banda rius cabdals, i no hem d'imitar com han fet alguns aquest inepte calc recent del castellà." (II, 505b57-506a4)

-"Descabalar no crec que estigui definit correctament en AlcM i DFa; la definició correcta és la de Lab. 1839 [...]" (II, 506a17 i ss.; v. "Noves accepcions")

-"Cabdal subst. (AlcM II) no és mot genuí en la nostra llengua, sinó calc del castellà per a 'quantitat en béns o moneda', que hauria valgut més bandejar del tot o silenciar: en aquest sentit s'ha d'usar cabal i no ens cal altra cosa; no és menys dolent cabdalós per a 'abundós, cabalós' (a bandejar també aquest calc tolerat en AlcM)." (II, 508a29-35

"Cabecejar mall. sembla castellanisme" (II, 511b33-34)