Els correctors

-“del que no estic gens cert és que aqueixa forma sense –o hagi tingut mai existència real; ja se sap que suprimir-la ha estat l’obsessió dels maniàtics i manifassers ‘correctors de català’ de les impremtes.” (IV,70a56-59)

-“Segur que una de les dues grafies en Oller és deguda a la despreocupada intervenció d’un ‘savi’.” (I, 336b58-60)

-(II, 1020a12-15)

-Referència al corrector Artur Martorell (a desguassar, en nota)

-S’hi esplaia quan parla de sòmines, dins SON (VIII, 70b17-71a17), i de somiar (íd., tota la pàg. 69)

-López Picó, ultrapurista, i “eclipsi” de l’I.E.C. (a viuda, IX, 331b4-26)

-v. nota 1 pietat (i article despietat)

-“[…] pertot cal comptar amb la mà irrespectuosa dels correctors ‘de català’ i d’impremta, i el seu sacrosant sanhedrí.” (V, 188b24-26)

-Contra el corrector d’un poema de Ruyra al final de PÚDIC (pudícia/pudicícia)

-Sobre correctors “voluntariosos” però “sovint massa distrets en l’empait d’anomalies inofensives” (V, 64a15-21)

-Parla dels “cataròmans mestres de català” (I, 41a50-52)

-“la intervenció d’un barroer ‘corrector de català’; ‘autoritat’ sense autoritat” (I, p. 136, cita 2 alarit)
-“les audaces intervencions i irresponsables invencions dels ‘correctors de català’ […]” (I, 629b34-39)

-De la censura sobre mossèn Cinto: desaparició d’alre a l’edició “definitiva” de 1878 de l’Atlàntida, en què “no vullau saber alre” apareix substituït per “no vullau saber altre”, que segons Coromines “ni tan sols és català (caldria almenys saber altra cosa, o saber més, que és com ho havia escrit ell en el bosqueig de 1867)”. I continua: “L’esmena no és d’ell, sinó d’un barroer censor floralesc. Però des de llavors Mn. Cinto es degué decidir a no tornar a provar d’usar-ho.” (I, 238a44-47 i nota 16, I, 241b43-55)

-“En defensa de la veritat filològica constin ací els abusos dels frívols correctors de català, que han canviat ben sovint arranca en arrenca o arrenca en arranca [en textos medievals], seguint els prejudicis de cadascú.” I a continuació dóna noms: Riquer, “infidel”, i Capdevila. (I, 418b45-53) I: “El prejudici oposat ha estat encara més emprenedor. AlcM arriba fins a donar arrencar com una pronúncia d’algunes poques comarques […]. Crec que el sanhedrí dels Jocs Florals devia tenir aquest prejudici, i sospito que va imposar-lo al gran Verdaguer […]. Aquests prejudicis, aqueixes obliteracions de la realitat lingüística, són majorment pertorbadores per a l’historiador del lèxic, per tal com perillen d’aclucar-nos els ulls en el problema dels orígens […].” (I, 418b60-419a14, inclosa nota 4 d’arrencar). I al final de la nota 5: “Manaven Castella i Mallorca.” (I, 422a32-33)

-Sobre la “curiosa i deplorable propensió que tenen els autors de l’admirable AlcM a mirar com a castellanisme tota possibilitat que paral•lelament al castellà, ha desarrotllat [sic] la llengua en la seva vida en el Continent i no a Mallorca ni Menorca” (I, 684a54-b4)

-Un atrotinat de Pere Coromines aplicat a persona, “l’audacia doctulorum ho canvià, amb zel vulgaritzador, en atropellat” (I, 479b15-16, dintre nota 3 d’atrotinat, referida al passatge contingut en el paràgraf I, 478b26-32)

-Parlant d’una seva traducció (“El Latín Familiar, Madrid, CSIC, c. 1960, treball conscienciós i amb addicions de l’autor i algunes notes meves”), diu que va ser “publicada en forma deplorable, per sorpresa, sense proves ni correcció de ningú” (nota s.v. au, I, 493b58-494a2)

-“[una expressió de Maragall] que el ‘corrector de català’ ha corregit estultament” (II, 20b33-44) 

-“és desenraonat que els qui podríem anomenar “castellanòfugs” ens atronin anatemitzant sovint com a castellanismes els que (una mica irònicament) descobrí el “Diccionari de Barbrismes” [d’en Careta].” (II, 281b53-57) 

-“[...] desembutxacar (DBal.): em sembla molt preferible a l’horrible (i tan equívoc) desembossar (que els “professors de català” imposaren a Fabra) [...].” (II, 360a12-15)