"Estilètica" (registres d'ús i propietat d'ús)

-Sobre l’ús d’accionat com a equivalent del cast. ademán, el fr. geste, etc. (I, 41a44-b3)

-Sobre la substitució purista d’alabar per elogiar o lloar (història de l’arrelament del mot a I, 124a35-124b12, i anàlisi d’ús a continuació, I, 124b13-25)

-Sobre l’admissió d’alabar (I, 124b13-25 adduint raons de versemblança en l’estil planer, i I, 124b26-52, esp. I, 124b26-38 adduint que ha format derivats i pres accepcions noves)

-amargura: “encara que avui proscrit pels puristes ha estat sempre bon català […] amb un matís més moral […]; és sabut que el mot forma part del vocabulari tradicional del folklore eclesiàstic, passos de processons, etc.” (I, 266b43-57, amb notes 3 i 4 amarg, I, 267a39-51)

-Sobre altesa: “usat antigament com a tractament català per als sobirans, no pas majestat, Muntaner, cap. 272, etc.” (I, 229b58-60)

-altra manera sense l’article indeterminat per “marcar el matís de vaguetat completa” (I, 235b54-59 i nota 2, I, 241a2-5)

-Formes vulgars d’altre i el seu ús (“to molt familiar”, “cercles íntims”, “conversa més planera o deixada”, etc.) (I, 236a34-b17 i notes 5, 6 i 7, esp. nota 5, I, 241a16-33)

-El plural altres amb ús “francament indeterminat” precedit discrecionalment per la preposició de (d’), amb referència a l’abús d’alguns correctors a generalitzar-ho (I, 236b18-54)

-magar ‘amagar’, fet de parla, no pas fet de llengua (nota 1 amagar, I, 251a37-51)

-Sobre l’“extensió sobtadament general” d’amanit (I, 258a36-46)

-Sobre la introducció d’aimar i aimia en el català (tot el començament de l’article amar, esp. I, 259b18-260a13, i I, 260b50-261a7) i l’ús d’amar o estimar a la Renaixença segons el registre (I, 260a4-35)

-Sobre la decadència d’ambdós en la llengua parlada, on ha quedat substituït per tots dos (I, 274a6-10)

-Sobre les arrels humils i familiars de l’ús de amo (I, 282a22-32)

-Sobre la utilització de ama en el valencià comú (I, 282a55-b3, cita de Giner i March)

-Amplitud d’ús d’amplària (més general) respecte a amplada (restringit al Principat) (I, 290a12-14)

-Diferència estilètica entre les locucions de futur anar per i anar a (I, 298a2-10)

-Sobre l’abast d’ús d’esperit enfront d’ànim, més restringit aquest que el cast. ánimo (I, 320a8-22, esp. 18-22)

-Sobre l’abast territorial i l’ús d’enguany (I, 338a18-24)

-Dignitat superior d’anyell en la llengua comuna respecte a be, xai i corder (I, 338b28-46, esp. 41-46)

-Distinció entre àpat, dinar i menjar (I, 342a20-34)

-Distinció entre inepte ‘beneit, ximple’ i inapte ‘incapaç’ (I, 350b13-20)

-Sobre el sentit propi d’àrab, alarb, moro i sarraí (I, 351a49-b10)

-“Des de la fi de l’Edat Mitjana l’ús de plata ha estat guanyant terreny, sense eliminar ben bé el d’argent en la llengua viva, però reduint-lo cada cop més a terme literari, elegant, figurat i ponderatiu.” (I, 381a35-38)

-Distinció semàntica entre argot i jargó, i distinció diacrònica entre argot i caló o murriesc (aquests dos últims més propis del s. XIX, i argot del s. XX) (I, 383b16-34)

-Sobre l’ús recte d’ari, ària i d’indoeuropeu (bo només aplicat a llengües, no a “pobles”) (I, 386a27-36)

-Sobre el gènere d’aroma i la distinció de sentits que en fa Pere Coromines (I, 401a51-b35)

-conreuar ‘conrear’: “En el Principat s’ha afermat molt la variant analògica conreuar […], tant que la forma antiga sense u, tot i mantinguda pertot per part de la llengua literària, té en tot el dialecte central un dring fortament literari; encara que això resti estrany als altres dialectes […] és un sentiment tan fort […] que potser la forma amb u acabarà per generalitzar-se fins a la llengua comuna i literària.” (I, 413a11-22)

-Sobre l’ús de rel en lloc d’arrel en cat. oriental literari, en un fragment del seu pare: “el revela com a apropiat per a un ús emfàtic, figurat i ponderatiu” (I, 417a1-10)

-Sobre l’extensió i els matisos semàntics d’ase, ruc i burro (I, 448a48-b13 i següents)

-Sobre l’ús d’atansar (I, 469b6-470a5): “Avui atansar és un mot d’estil noble, de nivell més popular en el dialecte occidental […] que en català central” (I, 469b6-8; la cursiva és d’en Coromines) / “En literatura l’ús no va minvar enlloc, com ho comproven romanços ben populars” (I, 469b27-28) / “N’hi ha bells exs. en el teatre, en la història de Ferran Soldevila, potser no en les novel•les burgeses del seu germà, però sí en altres grans prosadors [NOller, Pons i Massaveu, Emili Vilanova, JRuyra, PCoromines]” (I, 469b42-44 i ss.)

-Decadència d’atènyer i conveniència de restaurar-lo com a mot literari (I, 473b1-6 i ss., i I, 473b27-34)

-Desacord amb AlcM sobre la dominància d’otorgar en el “llenguatge viu” sobre atorgar (I, 475b33-54)

-Ús apropiat d’atrotinat, i també d’atrotinar transitiu (I, 478a10-42)

-Sobre l’extensió d’atuir, diu: “crec que cal fer una distinció entre l’ús estrictament verbal i el participi atuït” (I, 482b10-12)

-atzucac, viu només a València, esp. en la forma adsucat o sucat, definit sovint com ‘carrer que no trau cap’ (I, 491b31-33 i tot l’article en general)

-sobre l’ús d’auriga: “Mot només usat en literatura recent, com a terme arqueològic parlant de l’Antiguitat, o bé com a sinònim elusiu, luxós, de to pretensiós o lleument irònic.” (I, 496b43-46)

-Antiguitat i sentits d’avariar-se i avariat (‘gastar-se una mercaderia’; ‘malmès o estantís’; ‘home que pateix d’algun mal crònic, esp. sífilis’) (I, 508a28-34)

-“[…] altrament no es compendria l’aplicació de bacó, bacona, a la persona extremadament bruta, sigui com a substantiu i encara més com a mer adjectiu: ús general en tot el territori, en el cat. barceloní, central, empordanès, etc.; pot arribar fins i tot a aplicar-se a coses o almenys a idees abstractes (li agraden els xistos bacons, plagasitats bacones, un sainet bacó), amb el matís intensiu de brutícia intolerable, llorda, repugnant.” (I, 531b30-41)

-Explicació de l’ús del castellanisme català tocino amb el sentit de ‘porc’ (l’animal) (“pel desig de fugir a tota ultrança de l’ús de porc, percebut com a mot grosser (parlant amb perdó!).” (nota 13 bacó, I, 534a24-33)

-“Aquesta documentació tardana en mots catalans d’aquest caràcter estilístic [i.e. baladrejar], s’explica només, però satisfactòriament, per l’escassedat dels autors publicats en la nostra Edat Mitjana, i el caràcter en general poc populista i poc expressivista de llur estil.” (I, 564a18-22 i ss.)

-“dansar, mot d’origen foraster […] que en català ha servat sempre un matís d’expressió rebuscada” (I, 600a44-46)

-“Ballarí, -ina: és mot un poc suspecte de castellanisme […]” (I, 601a25-28)

-a balquena: “Popularment no s’usa més que a Mallorca, on el posaren en circulació literària els escriptors de la Renaixença” (I, 608b45-47) També explicà com a l’IEC “el mot cridà l’atenció de Josep Carner i Carles Riba, que l’usaren, i fins el posaren de moda, per un cert temps, en els cenacles literaris de Barcelona […]” (I, 609a4-11)

-“el derivat bandada parlant d’animals i persones ha tingut gran desenrotllament entre nosaltres, i no crec que s’hagi de mirar com a castellanisme […]” (I, 619b57-620a2)

-Sobre els dos sentits principals de bandarra (un de més antic i un de més recent) aplicats a una dona (I, 621a2-24). (Aplicat a l’home: I, 621a25-37)

-Sentit fugaçment no pejoratiu de bàrbar en català al voltant del 1900 (I, 638b60-639a18 i nota corresponent (nota 1, I, 639b27 i ss., esp. I, 639b36-40)

-Considera escar més genuí que desembarcador (a Mallorca) (I, 642b4)

-Sobre bardana 'repalassa': “nom solament de botànics i farmacèutics a la Península Ibèrica, pres del b. ll. bardana” (I, 649a45ss.)

-Sobre l’ús impropi espriuà de barjaula amb el sentit de ‘prostituta professional’ (nota 1 de barjaula, I, 654a35 i ss.)

-Sobre barra amb el sentit de ‘mandíbula, esp. inferior’: “Per als desencaminats que avui ho tenen per una paraula ‘ordinària’, poso aquest passatge del Baró de Maldà, que ens mostra com ha format sempre part del llenguatge de la nostra societat més primmirada […]” (nota 10 barra, I, 666a16-23)

-Sobre barra amb el sentit de ‘insolència, audàcia desvergonyida’: “En general s’ha considerat com un terme popular, un poc populatxer, no distingit.” (I, 664a13-18 i nota 13 corresponent, on diu [I, 666a34-39], sobre les accs. 7 i 8 de la segona ed. del DCVB: “Aquesta última és la personalització un barra ‘un home barrut’, ço que realment és ja ‘sub-standard’, i molta gent es negarien a dir-ho. L’altra és usada per tothom.”)

-Ús de barri (bàrio) en valencià en lloc de caseriu o veïnat, allà desusats (nota 2 barri, esp. I, 686a27-28

-Defineix basarda com ‘por intensa d’un perill indefinit’ (I, 696a56) i en diu el següent sobre els registres d’ús: “Lab. 1839 ho atenua donant-lo com a ‘familiar’. Aquesta connotació s’ha anat debilitant i els escriptors de la Renaixença n’han fet ample ús literari, tot restant un terme més aviat col•loquial; no escauria en un poema ni en el llenguatge noble de l’oratòria, de la ciència, de l’administració, de la llei o de la filosofia; però ha circulat amplament en prosa narrativa de bon to, i fins en refinada anàlisi psicològica. Ja se’n serviren narradors de civil llenguatge en els dos últims decennis del segle passat, començant per N. Oller (1883) […]” (I, 696b7-17)
-Més sobre basarda: “no es troba més que en fonts i escriptors del dialecte oriental [del Principat]” (I, 696b24-25)
-Matisos de sentit de basarda. “Reconeguem que no satisfan del tot les definicions que se n’han donat […]” (I, 696b26-34) “Joaq. Ruyra, en el bell assaig que el 1922 dedicà a la distinció matisada dels noms de la por (O. C., 868-70), arribà a la conclusió: ‘és la por d’un perill indeterminat i misteriós’; que s’acosta a l’essència però no manca d’ambigüitat ni ateny certs aspectes. […] Coromines (a. 1901) suggereix alguns d’aquests […]” (I, 696b34-46) I a continuació fa un “extret de les fines precisions de Joaquim Ruyra”, sobre les quals ell fa encara precisions ulteriors (I, 696b47-697a15; I, 697a16-42) En conjunt, quasi dues columnes consagrades a la propietat d’ús de basarda.

-“avui embalsar [o embassar] té bastant d’extensió valenciana […], és poc castís en el Principat (on més aviat es diu popularment entollar, etc.)” (I, 705b19-24)

-Distribució geogràfica dels termes sinònims bassetja, fona i mandró (I, 798a36-56)

-Sobre si bast ‘grosser’ és genuí: I, 713a43-53 (“el fet de ser el derivat desbastar mot molt corrent, vivaç i genuí […] ens posa en guàrdia davant la idea de qualificar el sentit de ‘grosser’ de un [sic] calc del castellà”) (article d’en Gulsoy)

-“La llengua comuna […] ha tendit, doncs, a distingir entre prou ‘suficientment’ i bastant ‘força, considerablement’, i no hi ha cap raó per no respectar aquesta tendència” (I, 717b11-14)

-Sobre a bastament: “a nivell popular avui és sobretot viva a les Balears, però en els anys 1920-35 s’estengué molt en l’ús literari del català comú i central.” (I, 717b17-21)

-Sobre bastard: “En català no ha estat mai un mot popular, car enlloc com en la nostra llengua BORD no ha conservat un ús tan vigorós i predominant; bastard a penes s’ha usat més que en relació als fills il•legítims dels grans senyors i de les persones reials” (I, 718b37-41)

-“En l’època moderna han estat en lluita […] l’antic castellanisme alcalde i el mot genuí batlle, que en el Principat ha perdut decisivament terreny en el segle XIX (fins al punt que, si encara predomina aquest en la Cançó Popular, fins el grup més purista dins l’IEC es resignà a l’acceptació d’alcalde, i en les eleccions i lluites democràtiques de les primeres dècades del segle no s’aconseguí restaurar batlle). Tanmateix aquest ha continuat usant-se fins ara en tot el País Valencià […], en les tres Balears […]; hem de reconèixer que Mn. Alcover tenia raó en planye’s en aquest punt d’una excessiva transigència barcelonina […] i tanmateix els seus contraopinants no podien fer altra cosa (I, 727b32-50)

-La definició [de la locució adverbial a batzegades] […] no és satisfactòria en Lab., ni ho és del tot tampoc en AlcM; procedir a batzegades, fer o avançar a batzegades és ‘sincopadament’, amb estrebades successives, sovint massa fortes, sempre mancades de constància i continuïtat, i molts cops amb sacseig innecessari.” (I, 736b36-42)

-Sobre aldarull: “[…] avui és un mot d’ús general, en tot el dialecte central, i si bé té caràcter familiar, surt sovint en els diaris” (I, 166b58-167a15)

-Sobre l’ús de bell i la seva reculada en sentit propi per l’homonímia amb vell (I, 751a35-b24, i també I, 751b51ss)

-Sobre beutat: “atmosfera trobadoresca i cavalleresca del mot” (I, 754a44-47); “En la Renaixença és mot ben floralesc, però després consolidat en l’ús literari si bé sembla amb regust molt llibresc.” (I, 754a48-50)

-“Abellir intr. ‘venir de gust’, mot vivíssim en català (sobretot en l’antic i en els dialectes) i en llengua d’oc […]; avui ha sortit de l’ús comú en el dialecte central, i això fa que sigui rar en la llengua literària (no gosaren restaurar-lo els homes de la Renaixença i a penes apunta tímidament en l’estil de la generació de 1920-30, però fóra recomanable d’insistir-hi fortament car fa gran falta i no està afectat de cap regust de llenguatge afectat ni resclosit): avui, en el sentit principal, és encara ben viu en valencià” (I, 752b52-53 i 752b58-753a6)

-Sobre embenat i altres substantius substitutius del castellà vendaje, i la superior genuïnitat de les construccions amb embenar (un exemple de l’ús més freqüent en català de la forma verbal respecte al substantiu abstracte corresponent) (I, 759a7-23)

-Sobre benaurat: “En aquest període [la Renaixença] és ja només un mot de nivell literari, però almenys amb un valor elevat o lleument emfàtic no és estrany als escriptors d’estil viu i sense recerca” (I, 759b7-12)

-Sentit i ús de bergant (I, 769a58-b5; I, 769b22-51 i ss.)

-Sobre l’ús de bes, besada, besar i petó en la llengua literària, esp. medieval (I, 775b7-23). El problema en francès d’homofonia amb bai ‘cavall’: “Desastre estilístic: la cnfusió fònica amb el nom d’un ésser que servia per muntar!” (I, 775b49-776a2) Sobre el predomini de petó al Principat, de bes al País Valencià i de besada a les Illes (I, 776a15-29), i sobre el prejudici infundat contra petó a Barcelona pels volts de la dècada de 1920, propugnat entre altres per Carles Soldevila (I, 776a30-57)

-Sobre bigarrat: “Encara que menys general i genuí que el quasi-sinònim virolat, en català el mot no és afrancesat ni sols privatiu de la llengua escrita, sinó més antic i més castís que en castellà […]” (I, 798a1-11)

-“És de doldre que l’ús ciutadà del dialecte central hagi tendit a esborrar les diferències entre bla, moll i tou, mantingudes amb vigència plena i neta precisió en el parlar de moltes comarques centrals i excèntriques, i en l’ús general de les regions del Migjorn i extrem Nord de l’idioma. La llengua literària barcelonina i general hauria de fer un vigorós i tenaç esforç per restaurar aquestes distincions (en lloc de malgastar llurs energies els nostres teòrics de llenguatge en fútils tabús i prohibicions lingüístiques).” (I, 819b7-17, i a continuació passa a parlar de l’ús valencià, “tan sovint injustament bescantat”, “modèlic en aquest punt com en d’altres”, a partir d’una comunicació personal de Giner i March)

-Sobre la decadència i recuperació de blasmar: “es manté […] vigorosament fins al S. XV,1 després també perd terreny i a la fi de l’època decadent de la llengua és un mot antiquat, que després es restaura amb caràcter literari.2” (I, 825b1-4 i notes corresponents) “Conseqüència d’aquesta restauració, al començament una mica artificial, es que bastants el vagin construir malament, com a intransitiu […]. Després de 1930 el mot entrà més en l’ús literari corrent.” (nota 2 blasfemar, I, 827b29-37)

-Sobre l’ús de moresc, propi del Camp de Tarragona, “que alguns irresponsables voldrien generalitzar en la llengua literària per la fòbia de la –o [de blat de moro]” (I, 832b45-51)

-Puntualitzacions sobre l’aplicació correcta de bleda ‘dona sense sal o gràcia’, amb cita del seu pare (I, 840b43-55)

-Sobre biombo (no DIEC2 ni GDLC, sí DCVB): “per als de luxe i fantasia i usats dins els edificis sembla un mot ben tolerable mentre no es tendeixi a deixar en desús l’altre [paravent]: potser es podria establir com a normal la distinció indicada” (v. tota l’entrada de biombo, esp. I, 803a12-17)

-Sobre l’ús de bon dia (i bon dies), bona tarda (i bones tardes com a “secundari, i analògic de bon dies, buenos días”) i bona nit, i l’ús correcte de vespre i de nit (II, 9b29-10a18 incloent-hi la nota 2 corresponent, i II, 10a31-59): “no hi ha castellanisme més segur i més lleig que el d’usar el mot nit en lloc de vespre parlant d’una hora anterior a les deu o les nou, i no obstant mai no s’ha dit bon vespre sinó bona nit des d’abans de la posta de sol (és un poc estrany i còmic que alguns dels acèrrims del bona tarda siguin els mateixos que ens citen per a les set de la nit; és de témer que ells mateixos ens descobreixin qualsevol dia que hauríem de dir bon vespre).” (II, 10a9-18) “avui l’ús del neologisme bona tarda, des de fa uns vint anys està guanyant tant de terreny, que prou podrà acabar per imposar-se. També en aqueixos detalls trivials es pot lamentar l’esborrament de la varietat tradicional, però com sigui que bon dia i bona nit siguin més importants que bones tardes, no serà estrany que es consumi aquesta innovació; i tan superficial, i gairebé tan pedantesc, fóra mostrar-s’hi irreconciliablement intransigent com fou l’inventar-hi; i en aquest sentit em sembla bé que el DFa. ho recollís (s. v. tarda).” (II, 10a49-59)

-Sobre bo i amb valor de “reforçament emfàtic d’un altre adjectiu o temps impersonal del verb, a vegades intensiu, altres vegades ‘mera falca’, i d’això últim convé certament no abusar” (II, 11b41-12a51): “No hi ha comarca del català central on aquest ús no sigui ben vivaç, si bé els barcelonins solen trobar que és més propi del català comarcal […]” (II, 11b41-43)

-Ús legítim en el domini lingüístic de bodes, boda i noces, i coexistència de tots tres mots (II, 23b2-19, i II, 23b45-24a6)

-bogal ‘generós’: “Encara que no el recollí el DFa., és un mot de belles possibilitats literàries, car implica un matís de desinterès i liberalitat més accentuat que el de ‘generós’: més aviat el de ‘liberal’ en matèria d’interessos.” (II, 34a57-60)

-“He de pal•liar un poc la meva afirmació del DCEC que [borrasca] és menys popular a Catalunya que a Castella […]: és realment poc usat en la costa central del Principat, i fins hi és sentit per molts com a mot poc genuí, però té més vitalitat […] en molts sectors de la costa Nord, de les comarques pirinenques, i de bastantes zones valencianes, balears i de l’Oest.” (II, 51b41-49)
-“en el nostre Pirineu […] si no hi ha ventada forta no és borrasca.” (II, 52a1-4)

-“[bolic] és un excel•lent sinònim de fardell […] i també del popular farcell, d’ús més familiar. al costat d’això existeix ja des d’antic una altra acc., més pròxima al sentit d’embolicar […] ‘manyoc de cabells, fils, fibres, etc.’” (II, 68b47-60)

-Possibilitat que alguns pretesos embolicar amb el sentit de ‘embolcallar’ no siguin lectura incorrecta en lloc de embolcar (error que potser s’ha transmès fins avui, v.) (II, 71b36-46)
-“[embolicar] avui pertany a totes les terres de la llengua i a tots els tons del llenguatge” (II, 71a34-35)

-Les diferents formes d’anomenar la pellofa del blat a les diferents parts del territori (boll al català oriental, pallús utilitzat pels valencians, a les terres de l’Ebre i a Mallorca, i bolló a la major part del català occidental i a Cerdanya) (II, 72b47-73a5)

-La confusió entre bell i vell a bona part del Continent, causa del “prestigiament cada cop més gran de bonic, fins a arribar a ser la principal expressió adjectiva del judici estètic favorable” (II, 84a18-39)
-Sobre la genuïnitat de bonic en català, v. II, 83b39-84a20, i II, 86b45-51, on diu: “el DAcEsp. no registra en cast. cap abstracte [a diferència de boniquesa en cat.], bon indici que comprova el caràcter més recent en aquella llengua de l’elevació a l’ús comú”

-Sobre l’ús figurat de rebordonir(-se) (nota 6 bord, esp. II, 101b24-36)

-Millora de la definició de borda ‘mena de cabana’ citant el que en diu el dicc. Aguiló (II, 102b42-60)

-Puntualització sobre el sentit correcte de cortal: “Que molts confonen a tort amb corral.” (nota 1 borda, II, 107a6)

-“[esborrall i esborrallar] tots dos sens dubte preferibles al més artificiós esborrany, que poc s’havia usat abans dels anys 1930, més rebuscat” (II, 129b11-17); v. també la nota 20 de borró, esp. II, 134a21-35, on en parla encara més extensament i incloent-hi una explicació del procés de tria)

-esborrifar: “P. Coromines […] en parlava en to d’un francesisme ja paït, expressiu (i convenient)” (II, 134a38-40)

-“És […] un prejudici amb ben poc fonament creure que en català [borratxa i borratxo] siguin castellanismes, i els fets filològics més aviat invitarien a creure que els dos mots es crearen paral•lelament en les dues llengües o que, si hi hagué transmissió, més aviat seria del català al castellà.” (II, 135b58-136a3 i més amunt) “En conclusió, cat. borratxo i el mot castellà apareixen en la documentació si fa no fa simultàniament, i el substantiu borratxa (boteta, etc.) abans en català que en castellà (cent anys o poc menys), per tant no hi ha cap raó filològica per creure que siguin castellanismes o mots suspectes de ser-ho.” (II, 136b27-32 i més amunt)

-“[…] l’abstracte derivat bosqueig, cast. bosquejo, pren després tantes aplicacions prestigioses [en castellà] que el mot acabà per sonar castellà a oïdes catalanes.” (II, 145a41-43)

-“[…] certs usos especials del mot bosc, tan gramaticalitzats que el mot s’hi usà anòmalament sense article: treballar a bosc […] o simplement anar a bosc” (nota 14 bosc, II, 146a42-49)

-Sobre la conveniència de distinció emborsar/embossar i verbs derivats amb re- i des-, i sobre l’equilibri d’ús entre desemborsar, desembutxacar i pagar (v. tota la nota 4 bossa, II, 147b50-148a34)

-Distinció entre bot, gussi, llanxa i llagut (II, 151a30-53)

-“[…] en els bisbats de Girona, Elna i altres terres del Nord-est i Centre-est hom el distingeix [bóta] de botella, reservant aquesta per a la botets de cuiro, i bóta per al gran atuell de dipòsit de vi, fet de fusta i amb dogues (així ho he vist practicar a l’Empordà, etc.): és la distinció recomanada pel DFa. i que preferiríem que es generalitzés.” (II, 155a38-44)
-Sobre botella: “Si bé avui ja s’ha afiançat bastant en l’ús tavernari i ciutadà, és encara rebutjat per la gent de parlar acurat que (com nosaltres) no veu cap utilitat a preterir l’ús d’ampolla; l’únic ús aconsellable en bon català és en el sentit de ‘boteta de cuiro’ […]” (II, 155b42-55)

-Sobre el timbre vocàlic de bota ‘espècie de calçat’ diu que és obert “en els dialectes central, rossellonès i alguerès” (II, 156b20-32), però jo sóc de família barcelonina i sempre l’he sentit i pronunciat amb o tancada, igual que bóta.

-Sobre de l’ús de botar ‘saltar’ a les diferents regions (II, 160b24-31 i següent paràgraf)

-“l’aplicació principal [de bodega en castellà] fou la de ‘celler’, amb les seves ramificacions cap a ‘rebost’ i ‘espai en el fons de la nau per a les mercaderies’: la primera i l’última, sobretot, obtingueren alguna extensió cap al català, aquella amb caràcter poc genuí ja apareix en algun doc. del S. XV, aquesta s’hi ha consolidat després de l’Edat Mitjana (en lloc de l’antic i castís pallol)” (II, 169a35-42)

-“[Apotecari], predominant encara en el cat. ciutadà fins c. 1930 (almenys entre la gent de llenguatge genuí, fins sobre farmacèutic, en què només insistien els professionals), fous superada en el parlar rústic de pertot per potecari” (II, 169b48-53)

-Sobre la substitució dels antics saig i carnisser pel seu sinònim botxí c. 1400 (II, 182a29-37)

-Sota l’aixella, preferible a sota el braç (“locució de la qual abusen alguns de parlar acastellanat”), i portar una cosa a pes de braços (“quan es porta amb tots dos estirats”) i portar-la a braç (“quan es porta només en un”) preferibles a en braços (“com alguns estergeixen del castellà”) (II, 186a46-53)

-“menys corrent és abraç però usat també per escrs. d’intransigent castissisme com Verdaguer […] o Coromines” (II, 186b57-187a4)

-Distinció entre forcat, branc, branca i rama: “[…] en terres de molta vida forestal, com Cardós i Vall Ferrera, té més validesa una distinció, més o menys descabdellada o fixada pertot, sobretot quan es parla dels grans arbres de bosc: del forcat del tronc ixen dos o tres brancs (Tavascan) o camals (Esterri), aquests es forquen aviat en branques gruixudes i grosses, les quals després s’escindeixen en un gran nombre de petites rames (1932-34).” (II, 191b50-57)

-Possible distinció de sentit entre brandar (“agressivitat en direcció definida”) i brandejar (“oscil•lació”) en l’obra de Verdaguer (II, 195b46-52 i v. supra) 

-“la forma abreviar en català és un llatinisme més o menys afavorit, en temps moderns, per la influència castellana;3” (II, 226a2-7) 
3 En els últims decennis es marca una reacció. És possible que acabi per establir-se una útil distinció sinonímica, en el sentit d’afectar abreviar als usos gramaticals i gràfics: ‘escriure amb abreviatura’.” (II, 226a20-24) 

-Sobre l’abast territorial i l’ús de birbillejar (recent, gironí, empordanès i “d’enllà de la frontera”; II, 236a24-28) 

-Diferències d’ús entre brogit, soroll, remor i fressa (II, 255b51-ss.). “[...] Tant o més que geogràfiques ―i més netament en l’ús no col·loquial, però també en aquest― les diferències són de matís sinonìmic [...]. En la llengua moderna i, poc o molt, des de sempre el matís de brogit ha estat més de la banda del so confús i eixordador que del fort i violent, estrepitós i discordant; més, cosa indistinta que individualment destriable o repetida (per a això serviria més fressa, per a allò servirien millor soroll, remor, terrabastall, xivarri); avui es diu bastant de la gent (però quan n’hi ha molta, i si hi ha força brogit serà més per això que perquè facin forts crits) i si es diu de la natura serà més amb el matís del fr. bruissement que del de bruit.” (II, 255b59-256a15) 

-Sobre la introducció de brunyir al cat. a partir del s. XV: “Realment l’únic mot ben corrent en català fins a la fi de l’Edat Mitjana, i més enllà, sembla haver estat FEBRIR; mot elegant i hauria estat bonic de poder-ne restablir l’ús, però ja no sembla possible.” (II, 298a5-8) 

-“l’angl. to burnish [...] ha seguit usual fins avui, per més que ara sigui força menys corrent que to polish, però se’n serveixen els autors clàssics de llenguatge més modern i planer [cita de Macaulay]: mot, doncs, més intensiu i noble ―més clàssic― que el seu sinònim.” (II, 298a50-b1) 

-Sobre la tercera persona del singular del present de brunzir, “l’arcaica brunz o la innovada brunzeix”: “[...] brunz crec haver-ho sentit a dir algun cop, i en tot cas l’he llegit en autors més fidedignes lingüísticament que Ll. Riber (de qui el cita AlcM), com Verdaguer [...]; el present brunz ja apareix en un poeta tan poc suspecte d’arcaisme imitat com Pitarra [...]. D’altra banda també brunzeix és pertanyent a l’ús millor de la llengua (Verdaguer, J. Alcover i a comarques de parlar tradicionalista).” (II, 300b32-46) 

-Sobre budell: “Convé tenir en compte [...] que sempre hi ha hagut la distinció sinonímica amb tripa o tripes, fàcil de percebre, no gaire profunda i tanmateix permanent, sobretot en l’aspecte ambiental dels dos mots (sobre la qual insistirem en l’altre article) [...].” (II, 315b35-40) 

-“bufa [...] com a terme familiar, afectiu i infantil és quasi-sinònim de bufetada en quasi tot el Principat” (II, 320a24-26) 

-“Avui, fins en el llenguatge barceloní, i fins el parlat (si és de to un poc rellevat, torna a dir-se sovint cercar i no detona (com ho hauria fet cap als anys 1915-20). De tota manera buscar és un mot que ha entrat definitivament en la llengua.” (II, 354a18-23) 

-“Cabró, encara que menys usat que en castellà, s’ha usat també en català, especialment amb caràcter pejoratiu, o pertanyent a estratus socials inferiors, o com a variant estilística: [...] “les ovelles a la dreta, e los bochs a la sinistra --- a la sinistra, ab los cabrons!” (St. Vicent F., Sermons I, 41.4” (II, 371a34-43)


-Cabrum: “Aquest pròpiament ha estat sempre substantiu col·lectiu (no pas adjectiu) [...]; AMAlcover negava que es pogués usar cabrum com a adjectiu [...], però ell mateix acabà per admetre “bestiar cabrum [...]” (II, 371b1-15)

-“En català central he sentit des de noi calipàndria i galipàndria (sempre amb -i-): el darrer m’ha estat un poc més familiar. Únic to de llenguatge, en què s’usa el mot, que té sempre un matís fortament ponderatiu i bastant afectiu.” (IV, 296b16-20) 

-“[...] en el català popular, calabre ha funcionat molt de temps com un mer substitut o variant vulgar de cadàver, I s’observa, per la gent que l’usa, que de primer no era pas cosa de gent de baixa qualitat ni rústica ni encara menys se sentia com un barbarisme. El Baró de Maldà ho aplica a l’aviram sacrificat [...]; calabre és la forma que el DAg. recull [...]. Mentrestant anava penetrant cadàver cada vegada més, per bé que durant molt de temps el rebutgés com a cosa forastera molta gent [...]. [...] el canvi estigués menys avançat, en el S. xix, a la pagesia que a la capital. I això fa que sigui encara calabre la forma que aportava Verdaguer [...]. Però Balari li suggereix que ho canvïi en cadavre, i ell ho accepta en l’ed. definitiva, del 1878. Des de llavors aquesta forma mixta o transaccional fou molt usada pels escr. Renaix.; i em recorda que així ens ho ensenyaven encara a l’escola en els anys 1910-15: solament a partir de 1913 és quan l’acció de Fabra i l’IEC encoratjà tothom a colgar aqueixos porucs compromisos i inelegants barreges. D’allí endavant calabre, sense quedar obsolet, restà només com a cosa de pagesos o vilatans poc cultivats; especialment amb el sentit de ‘carnús d’un animal’ [...].” (II, 381b56-382a37) 

-Sobre caldre: “[...] és verb exclusivament impersonal i amb predomini de l’ús negatiu no cal sobre els altres [...].” (II, 427a20-26) “Segons AlcM encara es diu caler (o calguer) en tota la meitat ponentina del català occidental i en el Maestrat.” (II, 427a52-54) “”Avui el mot segueix usual en tot el territori continental de la llengua [...]. En el català empobrit de les ciutats de Barcelona, València, etc., pocs eren els qui en l’ús espontani i familiar usaven res més que el negatiu no cal [...]; com més cap al Nord més abunden les frases amb sentit positiu, i amb construccions personalitzades (em caldria, us caldrà, si us calgués molt ---)” (II, 427b12-22) “Només a les Illes caldre va fer-se rar aviat, fins en l’ús de la pagesia.” (II, 427b42-43) 

-“sembla que calm adj. sigui imitat conjuntament del fr. calme [...], de sentit general, i del cast. calmo [...], però el fet que l’usi JqRuyra [...] es podria pendre com a indici que tingui tradició catalana entre gent de mar” (II, 441b3-9) 

-descansar intr. ‘recolzar una cosa en una altra, aguantar-s’hi amb suport’, “[...] molt recomanada per Fabra c. 1920-3 en les Conv. Filol. (condemnant com a substitut acastellanat apoiar-se)” (II, 479b55-480a2) 

-Sobre cantó ‘costat’: “[...] vagament equivalent de costat, que avui sentim com més aviat vulgar i impropi, però que ja veiem en Joanot Martorell [...], del qual dóna gran varietat d’exs. de NOller el DBal. i que no és solament cosa del parlar barceloní i central sinó també de zones tan conservadores com les valls de Morella [...].” (II, 489b26-35) 
[“La llança no passa, missenyor…” “Doncs posa-la de cantó!”, de El castell dels Tres Dragons d’en Pitarra, 1865; dit a casa irònicament quan algú de la família no se’n sortia amb un problema de fàcil solució] 

-“Escantonar [Belv.; escr. Renaix.], que en l’ús barceloní-gironí (així mateix a Eivissa, PzCabrero) ha substituït el més tradicional escantellar [un ex. S. xiv; NOller; Belv.] o descantellar [el més estès en els parlars ross. orient. excèntrics, occid., val.]

-"ca[p]tivitat [...]; concurrents ca(p)tivea (Jaume I), captivança (Llull) i ca[p]tiveri, sens dubte el més usat [...] avui captiveri en Vayreda [...]; no és, com s'ha dit, castellanisme, sinó adaptació de l'oc. cativier" (II, 539a19-29)

-""l'adj. car en català, en el sentit de 'estimat' és un vell terme sempre usat, però sempre de to més o menys literari" (II, 542b31-33)

-"[...] Avui encara pronuncien caracte en valencià a pagès [...]. També en el català del Principat tot i la naturalesa molt sàvia del mot, restava general de pronunciar kәráktә fins a 1912, com ho observava P. Fabra en la seva Gramàtica de llavors, pàgina 12, i així ho sentia jo també fins bastant més tard, a tota la gent popular i fins a persones il·lustrades; des de c. 1920 es va anar sentint més kәráktәr (i alguns kәráktẹr, cosa ja no tan digna d'elogi) [...]" (v. tot l'article CARÀCTER, esp. II, 551a4-11)

-Sobre caramull/acaramullar i variants formals. "L'AlcM dóna una idea falsa, bastant exagerada, de l'extensió de l'àrea del mot. És enterament infundat de dir que s'usa a Barcelona: no solament allà sinó en tot el català central, el mot és desconegut i fins incomprès." (II, 559a29-33)

-carena: "Es va rarefent [sic] cap al Migjorn del Principat, o s'eclipsa del tot [...] (en el Maestrat sento cresta, o bé selleta) [...] Reprèn, però enllà d'aquest riu [el Xúquer]" (II, 575a33-36)

-carnestoltes: "s'usa normalment sense article i es diu a Carnestoltes o per Carnestoltes [...]" (II, 579b27-30)

-Sobre la distribució geogràfica de diferents termes per referir-se a 'carrerada, camí de bestiar' cap a la banda del Maestrat, v. II, 595a33-39 i nota corresponent, II, 597b48-54)

-Sobre carronya 'cos d'animal mort' i sinònims: "Entre nosaltres s'ha dit més aviat carnús [...] o bé ròssa." (II, 598b23-25)

-cigala 'membre viril': "Princ., però no és especial de Bna. ni del llenguatge infantil (com diu AlcM) sinó del de tothom, i més aviat brutal" (II, 695a6-9)

-"el val. central diu cistella en general allà on diríem cistell" (II, 716b9-10); "En el Princ. [...] la distinció [...] no sempre és en el sentit de menys grandària de cistell: el cat. central el cistell d'anar a mercat o d'anar a plaça, és de les menes més grans [...]." (II, 716b12-18); "Entre cesto i cesta castellans la diferència no és igual a la nostra" (II, 717a31-32)

-cisterna: "Està en ús més o menys marcadament popular en tot el domini lingüístic; encara que amb forta concurrència d'ALJUB en les terres de Migjorn i de certes menes de POU en les del Nord [...]." (II, 717b22-28)

-"cleca [...] en el sentit de 'clatellada' no és sols tarrag. i tort. (AlcM), sinó de tot el cat. or." (II, 725b37-38)

-clafert: "mot dialectal de la zona Empordà-Rosselló, germà de l'oc. mod. clafit" (II, 725b54-56); "En la nostra literatura es tracta d'un mot només usat per alguns escriptors d'ultra-Albera o de lèxic empordanès, freqüent en particular en les obres de [Pere] Coromines" (II, 726a9-12 i ss.); "S'hi havia fixat el meu pare, sentint-lo en els anys jovenívols, als seus amics i parents de Llers, en tornar de l'exili de 1898" (II, 726a16-18 i ss.); "[...] està en funció de participi-adjectiu" (II, 726a54-55); "No sé que el mot hagi estat usat, amb coneixement propi, per altres escriptors de la Catalunya espanyola" (II, 726b3-5); "veig una excepció única, en un treball del lleidatà Joan Santamaria [...]. Però [...] com que aquest era conegut [...] de Coromines [...] cal sospitar que [...] l'imitava [...]." (II, 726b5-18); "Entenc que clafert es diu sempre d'una cosa nombrosa, mai d'una idea abstracta." (II, 728b52-53)

-"claror, que en cat. pren tot seguit tan gran volada que se superposa a la major part de les accs. de llum, en una proporció sense equivalent en cap altra llengua romànica" (II, 737b17-20); "ja a la fi de l'Edat Mitjana degué usurpar més i més les accs. de llum i claredat diürna" (II, 737b26-28 i ss.); "fins i tot amb el matís de 'llum crepuscular', en el qual és no sols del Princ., sinó també de tot el val." (II, 737b43-45)

-Sobre clarícia: "modernament el mot era popular sobretot a les Illes i en el Nord valencià" (II, 739a19-20); "molt poc conegut modernament en el Princ. [...] o gens, però que des de c. 1920 s'hi ha restaurat molt, per via més aviat literària" (II, 739a29-32)

-"el que allà [al Princ. Val.] diuen clau en el Nord és un clau gros, mentre que tots els altres, no tan grossos es diuen allà tatxes [mot de sentit en el Nord més restringit]" (informació d'en Giner i March; II, 744a1-4)

-La diferent "distribució sinonímica" de claveguera al territori: sentit 'albelló' al Principat; ús rural i agrícola al País Valencià, 'engolidor' a Mallorca (II, 749b17-36)

-La "força expressiva" de claveguera: "La lluita contra el recent invasor cloaca, llatinisme que entre nosaltres és un castellanisme, ha de ser menada amb intransigència; encara que a Barcelona i les capitals hagi fet molt de camí aquest intrús en els darrers anys, no hem de creure en les exageracions dels pessimistes: claveguera segueix mot oït pertot i serà restaurat així que es torni a fomentar. Observem entre altres coses que té encara una força expressiva superior al seu concurrent, que el fa apte per a usos molt enèrgics i figurats, cosa que ajuda molt al manteniment del lèxic." (II, 749b37-47)

-"No es pot dir que clissar sigui pròpiament un mot d'argot, o sigui de caló, sinó un terme de llenguatge molt familiar, afectiu, fortament pintoresc i una mica ajargonat; és veritat que també se l'han fet seu la gent de mala vida, veg. Givanel [...]" (II, 759b53-57); "En l'ús més corrent dels barcelonins és simplement un sinònim afectiu, amb matisació vulgar i intensiva, de 'veure' o 'veure-hi', però també n'hi ha un de més precís, d'ambient més aviat masculí, jovenívol, i fortament col·loquial, però no estrany a l'ús de gent fina, en què presenta el matís de 'afinar, precisar la percepció visual, fins a discernir allò que altrament no distingiríem puntualment' [...]" (II, 760a16-23, amb cita d'en Coromines pare a continuació)

-"observa Enric Valor (c. 1950) que a Castalla entenen per clot allò que el DFa. defineix a clotada 'espai de terreny entre terrenys més alts'." (II, 7663-6)

-"La concurrència amb el pre-romà tancar, verb tan vigorós en la nostra llengua, va fer que des dels orígens cloure tendís a quedar per a matisos més abstractes o translaticis, sovint especialitzats." (II, 772b46-49)

-"[cloenda] tan bo com clausura, però l'han agafat avui pel seu compte alguns periodistes i ens hi embafen amb l'absurda idea que clausura és "menys català"" (II, 773a35-37)

-"Descloure [descloure una letra, 1523], dit sobretot de les cartes: [...] així es continua dient en el bon ús i el llenguatge tradicional [...], i així ho sento encara en les comarques (Cubells, 1964; però a Bna. va recular molt aquest ús, deplorablement, des de princ. de segle [XX] importa reaccionar contra aqueixa llengua trivialitzada i empobrida); també especialment descloure els llavis [...] i descloure's una poncella [...]" (II, 776a7-26)

-"descoberta ['la cosa descoberta', 1404; 'descobriment', S. XIX]" (II, 788b15-16)

 -abillar: "encara que molt ben assimilat des d'antic, és probable que vagi ser pres del francès, ja a l'Edat Mitjana." (I, 14a30-32); "a principis del nostre segle s'ha reprès molt aquest ús, fins per part d'escriptors d'estil tan genuí com Ruyra (cita en AlcM); reaccionant contra cert abús que se'n féu, Mn. AMAlcover recomanava que s'usés endiumenjat [...], però com a recepta això sovint no serveix, per diverses discrepàncies de matís i extensió, de manera que únicament hem de condemnar l'ús amb el valor no emfàtic, ni melioratiu, de abillar = vestir, francesisme inadmissible." (I, 14a40-49)

1 comentari:

inro ha dit...

Hola: no sé si ho entès bé això del buidatge; p.e. això "-Sobre la introducció d’aimar i aimia en el català (tot el començament de l’article amar, esp. I, 259b18-260a13, i I, 260b50-261a7) i l’ús d’amar o estimar a la Renaixença segons el registre (I, 260a4-35)" significa que en algun lloc del web puc trobar l'entrada del Coromines del mot "amar"?